Canvis

Dir que el 2019 ha estat un any de canvis no deixa de ser un tòpic. De fet, tots els anys són de canvis, afortunadament. En cas contrari, no progressaríem. El mateix canvi de dígit ja n’és un, de canvi i, aquest any, encara més, perquè en canvien dos. Tornen els bojos anys vint, benvinguts!

Però potser sí que ha estat un any de canvis. I tanmateix, vist amb una mica de cura, també podríem dir que res no ha canviat. No hi ha manera. Hem canviat de govern, res a dir, els resultats es podien sumar de diferents maneres i s’ha triat sumar tretze. En comptes de divuit. Divuit de vint-i-cinc. Tretze, però, només és més que divuit si hi sumem cent cinquanta-cinc a la tercera ciutat del país amb més vot independentista. I sempre que es canvien cadires, s’aixequen catifes, això no canvia, i està bé que sigui així encara que, sovint, faci un cert tuf de purga.

Hem canviat de zona en la tarifa del transport metropolità. Però això ens ha dut un regal inesperat en forma de nou tribut. Inesperat? Potser no tant, aquestes coses no canvien. Volem canviar el model de gestió de l’aigua. El model de publicitat institucional. La política d’ajuts i subvencions, encara que els primers que reben són, com sempre, els més desafavorits: la plataforma de pensionistes, l’associació d’aturats més grans de quaranta-cinc. Canvis?

Mireu, hi ha un parell de coses que m’agradaria canviar: un veí, Romeva per Llarena; una actitud, la dels Friday for future a l’estació per la dels que no toleren perdre uns minuts a l’avinguda de Rius i Taulet en les protestes per la sentència. I que tots plegats estiguem disposats, finalment, a canviar. Aquest cop, de veritat.