Catalunya, mirall trencat

A Primera història d'Esther Salvador Espriu va escriure que la veritat és un mirall trencat, una idea al que la política catalana va fer honor des de l'inici de la Transició convençuts com estaven els qui compartien el consens catalanista, que des de la diversitat calia construir una societat inclusiva i convivencial.

Avui alguns, potser molts, lamentem que el principi espriuà estigui essent desbordat per la defensa a ultrança de la petita part del mirall en possessió de diferents sectors de la nostra societat, i buscant-ne les causes, em ve al cap el pensament de Max Weber que a La política com a professió distingia dues formes d'acció política, inspirades respectivament en l'ètica de la convicció i l'ètica de la responsabilitat.

Els que segueixen l'ètica de la convicció, escrivia Weber, obeeixen els seus principis sense condicionar-los les conseqüències de les seves decisions. Al contrari, els seguidors de l'ètica de la responsabilitat no pensen només en la puresa dels valors sinó, sobretot, en les conseqüències dels seus actes. Potser Weber se sorprendria en veure la manca de responsabilitat d'alguns actors de la nostra vida col·lectiva, que prenen decisions en funció de les seves conviccions sense mesurar els efectes a la societat.

Shakespeare a Romeo i Julieta, ens recorda que per als humans, és més poderosa i determinant la crida de l'odi que de l'amor. Aquests tristos dies en tornem a veure els efectes al nostre entorn. Arribats a aquest punt fóra bo que molts polítics, jutges, fiscals i opinadors recuperessin l'admirat Salvador Espriu i ajudessin a reconstruir el mirall col·lectiu que han ajudat a trencar i en què tots els catalans algun dia ens haurem de tornar a reflectir.