De Sant Cugat al cel

Estava a la sala de visites de l'Hospital General, quan em van cridar l'atenció dues senyores grans. Una de cara i cos gairebé ja consumits, amb la bateta creuada i el goter com a complements. Una altra ben mudada, com acabada de sortir de la perruqueria i molt eixerida. Aquesta última li explicava a l'altra el següent:

"Carme, ara resulta que els meus fills em volen portar a una residència. Si jo estic bé! Tu ho saps. Cada tarda surto a passejar i vaig des de casa meva fins a la plaça del Monestir per prendre el meu cafè amb llet i la meva magdalena. I el cap de setmana a missa de dotze i al casal a la tarda. Aquesta és la meva vida..."

La dona malalta escoltava amb cara de resignació, mentre l'altra continuava.

"... Em volen dur a Olot. A Olot! Què creuran que se m'ha perdut a mi allà? Bé, ja saps que hi viu la meva Paloma, la meva filla gran. Però jo no me'n vull anar. Vaig néixer aquí, aquí em vaig casar, aquí van néixer els meus set fills, aquí van morir el meu marit, els meus pares i els meus sogres, tots a casa, i aquí em vull morir jo. Que sí, que jo em moro aquí!"

La senyora que l'atenia, que semblava no haver prestat atenció, va guardar silenci i a l'estona va dir: "Eulàlia, mira'ns, ens fem grans i hi ha una cosa que està clara: una mare pot tenir cura de set fills, set fills no poden tenir cura d'una mare".

L'únic que em va venir al cap va ser: "Touché" i, seguidament, un sentiment de tristesa es va apoderar de mi.

"El secreto de una buena vejez no es otra cosa que un pacto honrado con la soledad" (Gabriel García Márquez)