Desitjos

Començo l'any amb desitjos, com tothom. Desitjos, però, pels altres; perquè no hi ha cosa més gratificant que veure content els altres

Ves per on, començo l'any fent el meu article. Que no sé si serà possible, donada la imminència de la data. I a mi, que m'ha agafat voltant pel Puigventós i l'ermita de Sant Pere Sacama!

Començo l'any amb desitjos, com tothom. Desitjos, però, pels altres; perquè no hi ha cosa més gratificant que veure content els altres. La veritat és, que al llarg de la meva vida he anhelat poques coses i no m'he fet gaires propostes; les he anat assolint de mica en mica.

 

De petit, vivíem tan austerament, que mai no feia carta als reis. Amb el que portaven, que era ben poca cosa, ja estava content. I ara de gran, què voleu que demani? Necessito tan poca cosa, que sempre acabo demanant pels altres.

És per això que aquest 2017 demano per a Sant Cugat tot un seguit de petits gestos. 

Demanaria -ho estic enyorant- aquell tracte de fa cinquanta anys enrere quan la gent que passava pel carrer et saludava “Adéu, Rafa!!”. Demanaria un tracte més amable, un somrís als llavis. Veure la gent feliç. Que deixessin el cotxe lluny i anessin a peu a descobrir els racons bonics que encara ens queden. Que anessin més pendents de la gent i no tant del mòbil. Que ens diguessin els sentiments de paraula i no pas pel WhatsApp. Sentir més els esclats de riure de la gent quan els expliques un acudit. Que quan et veus obligat a agafar el cotxe i et pares en un pas de vianants, els transeünts no et miressin amb desconfiança i amb esguard assassí. Sentir més sovint expressions com “gràcies”, “bon dia”, “perdó” o “a reveure”. Que els santcugatencs tinguessin un sentiment més gran de pertinença del lloc on viuen...

Ja sé que el nostre poble s'ha fet molt gran, que som més compartint els carrers, que sovint anem de bòlit, a toc de xiulet..

Però... és que no serem capaços de treure la persona que portem a dins? Ho hauríem d'intentar...

Més informació
 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?