El febrer del 1956

Del 2 de febrer fins al dia 17, gairebé un mes sencer, a Sant Cugat vam viure un episodi d’aire siberià semblant al d’aquests dies però amb una gelor més intensa. Va fer un fred que fins i tot vam arribar a -16º. Va matar arbres centenaris, plantes de tot tipus, el sembrat de cereals va quedar mort... És a dir, va fer una destrossa de por. Ens queixem del fred d’avui però no té res a veure amb el que vam passar el 1956.

Cada 2 de febrer anàvem amb el carro a la Fira de la Candelera a Molins de Rei. Recordo que aquell any no hi vaig poder anar perquè estava engripat. Hi va anar el mosso que teníem amb els meus dos germans i van haver de tornar pel fred que van passar. Recordo que a la carretera de Cerdanyola hi havia dos eucaliptus grandiosos que devien tenir molts anys perquè eren molt alts i gruixuts, i que tampoc van aguantar les baixes temperatures. Us en faríeu creus, però les plantes que sí que van sobreviure van ser els espinacs. Amb aparença dèbil, però per dins són ben forts, van resistir el fred. Nosaltres, els pagesos -heu de pensar que aleshores el 80% dels habitants de Sant Cugat ens dedicàvem a la terra-, vam vagar per tot: per remenar fems, per estellar llenya i per cremar-la... Les dones estaven negres de tenir-nos tant a casa. Teníem unes ganes que fes bo per poder ‘fotre el camp'...Va arribar un moment que tothom es pensava que el fred duraria sempre perquè ja feia 25 dies que havien de conviure amb aquelles temperatures sota zero. Es va acabar la llenya i la gent ho va passar molt malament, ja que la calefacció no existia. Aquell mes de febrer infernal va romandre per sempre més a la memòria dels qui el vam viure.