El meu 27S

No parlaré dels resultats ni de res que se li assembli. Dono per descomptat que el lector ja haurà tingut temps de reflexionar-hi i de separar el gra de la palla, especialment important en aquests darrers comicis. D’altra banda, estic convençut que trobarà opinions de tot tipus. Parlaré de coses més prosaiques.

Un cop més, he perdut el compte, m’ha tocat fer d’apoderat. Quan un ho ha fet tantes vegades ja s’ho agafa professionalment, sense emoció, sense nervis i sent molt conscient que fa una tasca bastant inútil, més aviat simbòlica. Paga la pena tanta feina, i és un dir, per acabar tenint tan poc protagonisme, a tot estirar la feina d’interpretar si un vot és vàlid o presentar alguna impugnació, això darrer en el pitjor dels casos. Però s’ha de fer, sembla.

A tres quarts de vuit era al meu col·legi electoral, però no per votar, sinó per complir amb la meva obligació de suplent tercer de president. Sortosament –ho dic perquè la idea d’estar clavat tot el dia a una cadira m’irrita– només ho vaig fer el 1977 i com a interventor, però aleshores em va compensar, els resultats dels meus a la mesa van ser de traca i mocador, la presidenta titular es va presentar. Al cap de cinc minuts, després de signar un paper, ja m’havien alliberat de tota obligació. Per cert, em va fer la impressió que a les meses sol haver-hi més dones que homes, potser és per això que no hi ha gaires problemes.

A dos quart de deu hi vaig tornar per votar, però ja havia anat a un altre col·legi per presentar-me als presidents de les cinc meses i anunciar-los-hi una presència discreta i quasi imperceptible. Vaig fer guàrdia durant les hores de rigor: a primera hora, quan voten els que van o tornen de missa; al migdia, quan ho fan els que surten a passejar o els que van o vénen de fer l’aperitiu; i a darrera hora, quan voten els que tornen de la sortida del cap de setmana, encara que aquest cop molt menys, la gent tenia clar que no valia a badar i no ho va deixar per al final.

Sortosament, aquestes coses sempre et donen l’ocasió de trobar gent que fa temps que no veus i petar la xerrada. A primera hora ho vaig fer amb una professora de la UAB, sociòloga ella, i els dos vam coincidir en el fet que aquest cop hi hauria més gent que entraria a les cabines, en realitat no va ser així, molta gent el que va fer és venir de casa amb el sobre. Al migdia vaig dinar en un japonès amb un grup d’amigues i vam especular sobre l’abast de la tragèdia. Després he sabut que a uns metres més enllà observadors internacionals dinaven amb l’alcaldessa i algun executiu autonòmic. Vés quines coses!

Quan la jornada ja anava acabant, vaig coincidir amb un vell amic que fa anys que viu a Gràcia. Venia amb la seva mare, una senyora molt simpàtica que, sembla ser, encara no tenia el vot decidit. Li vaig donar la barrila, però al final li vaig recomanar que votés el que volgués. Segur que ho va fer. I, finalment, una llarga conversa amb un altre amic, exregidor santcugatenc i exdiputat al Parlament, la conversa va ser d’allò més interessant. És un home que inverteix la tercera edat, molt ben portada tot sigui dit, a fer una vida intel·lectual molt activa. Vam quedar que en seguiríem parlar.

Per acabar, vaig fer d’ajudant d’una presidenta en les tasques pròpies del càrrec, res d’important quan has viscut més votacions que enterraments de primera. Vaig ser dels darrers a arribar el local per lliurar les actes. Però vaig tenir temps per ajudar a recollir les restes del naufragi (plats, vasos, llaunes, restes de menjar...). Aleshores em vaig sentir útil.