Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Quatre fets m’ha fet recordar la necessitat del diàleg. Necessari implica, per definició, que produirà resultats.
I.- L’acord entre el Regne Unit i Escòcia, el diàleg necessari ha dut aquest resultat.
II.- El diàleg iniciat entre el Govern de Colòmbia i les FARC a Oslo. No podien anar més lluny, canvi d’hemisferi i de meridià, quasi a les antípodes, per dialogar i veure si com a resultat ve la pau.
III.- El pregó d’un ciutadà de Valldoreix el dia de la Diada. Va constatar que a l’imperi espanyol li varen baixar, a la força, totes les banderes. A l’imperi britànic ni una, les varen baixar ells al mateix moment que hissaven les dels nous estats, amb la deguda cerimònia i litúrgia, com a resultat també, del necessari diàleg. Poc es pensava el ciutadà que a la tarda de l’onze una manifestació causaria unes eleccions, aquestes un nou Parlament i la convocatòria d’un referèndum i el seu desig manifestat en el pregó que en un futur la baixada d’una bandera es fes juntament amb la hissada de l’altra, com a l’imperi britànic, es posarà a prova en el futur i només serà possible com resultat del necessari diàleg.
IV.- El record de dos articles que vaig publicar al Diari de Sant Cugat, al febrer i març del 2009, sobre la necessitat del diàleg
Si hi ha discòrdia i enfrontament s’ha de parlar amb l’altre per saber quins són els seus motius i el que en pensa. Per trobar una solució a tot enfrontament, personal o polític, s’ha de fer ús de la paraula per fer possible que l’acord i el consens substitueixin la continuada i cega confrontació. Fins i tot amb el diable s’hauria de dialogar, no cal amb els amics, sinó amb els enemics si, de debò, el que se cerca és l’enteniment, la concòrdia i la pau. Si convenim que el diàleg és el primer que s’ha d’intentar és absurd condicionar-lo. El consens i la concòrdia només arribaran amb l’acceptació consensuada d’abandonar les actituds que provoquen l’enfrontament. Creguem-ho, dialogar és l’únic i necessari camí, que com a resultat, ens durà a l’enteniment i a l’acord.
Com s’entén, com es veu, com s’interpreta? Si no es té clar que és el diàleg, per molt que un s’esforci, no arribarà mai i intentar-lo fora d’una ineficàcia absoluta, degut a la més que previsible, manca de resultats. Als polítics se’ls hauria d’exigir una actitud positiva i capacitat per entendre que el problema està en com es veuen les coses, que uns, com les veuen diferent dels altres, pensen i senten diferent. Llavors caldrà iniciar el diàleg. Escoltar no és estar d’acord, sinó entendre la persona de manera completa, emocionalment i intel•lectualment. Les coses tal com són, són la realitat, però, com haurien de ser són els valors i aleshores es fa necessari el diàleg i l’entesa. Cap polític hauria de ser escollit sense tenir i demostrar capacitat per dialogar i sense saber el que significa. Així és com entenc la il•lusionada esperança que sorgirà com a resultat d’un diàleg necessari.
Han passat 3 anys i 7 mesos i continua sent vigent i urgent.
I.- L’acord entre el Regne Unit i Escòcia, el diàleg necessari ha dut aquest resultat.
II.- El diàleg iniciat entre el Govern de Colòmbia i les FARC a Oslo. No podien anar més lluny, canvi d’hemisferi i de meridià, quasi a les antípodes, per dialogar i veure si com a resultat ve la pau.
III.- El pregó d’un ciutadà de Valldoreix el dia de la Diada. Va constatar que a l’imperi espanyol li varen baixar, a la força, totes les banderes. A l’imperi britànic ni una, les varen baixar ells al mateix moment que hissaven les dels nous estats, amb la deguda cerimònia i litúrgia, com a resultat també, del necessari diàleg. Poc es pensava el ciutadà que a la tarda de l’onze una manifestació causaria unes eleccions, aquestes un nou Parlament i la convocatòria d’un referèndum i el seu desig manifestat en el pregó que en un futur la baixada d’una bandera es fes juntament amb la hissada de l’altra, com a l’imperi britànic, es posarà a prova en el futur i només serà possible com resultat del necessari diàleg.
IV.- El record de dos articles que vaig publicar al Diari de Sant Cugat, al febrer i març del 2009, sobre la necessitat del diàleg
Si hi ha discòrdia i enfrontament s’ha de parlar amb l’altre per saber quins són els seus motius i el que en pensa. Per trobar una solució a tot enfrontament, personal o polític, s’ha de fer ús de la paraula per fer possible que l’acord i el consens substitueixin la continuada i cega confrontació. Fins i tot amb el diable s’hauria de dialogar, no cal amb els amics, sinó amb els enemics si, de debò, el que se cerca és l’enteniment, la concòrdia i la pau. Si convenim que el diàleg és el primer que s’ha d’intentar és absurd condicionar-lo. El consens i la concòrdia només arribaran amb l’acceptació consensuada d’abandonar les actituds que provoquen l’enfrontament. Creguem-ho, dialogar és l’únic i necessari camí, que com a resultat, ens durà a l’enteniment i a l’acord.
Com s’entén, com es veu, com s’interpreta? Si no es té clar que és el diàleg, per molt que un s’esforci, no arribarà mai i intentar-lo fora d’una ineficàcia absoluta, degut a la més que previsible, manca de resultats. Als polítics se’ls hauria d’exigir una actitud positiva i capacitat per entendre que el problema està en com es veuen les coses, que uns, com les veuen diferent dels altres, pensen i senten diferent. Llavors caldrà iniciar el diàleg. Escoltar no és estar d’acord, sinó entendre la persona de manera completa, emocionalment i intel•lectualment. Les coses tal com són, són la realitat, però, com haurien de ser són els valors i aleshores es fa necessari el diàleg i l’entesa. Cap polític hauria de ser escollit sense tenir i demostrar capacitat per dialogar i sense saber el que significa. Així és com entenc la il•lusionada esperança que sorgirà com a resultat d’un diàleg necessari.
Han passat 3 anys i 7 mesos i continua sent vigent i urgent.