Els altres catalans (2)

Començarem amb Narcís Bonaplata, membre d’una de les nissagues industrials catalanes que van contribuir a la industrialització de Catalunya i altres llocs d’Espanya. El 1840 Narcís va rebre l’encàrrec de muntar una foneria a Sevilla, que més tard ampliaria amb altres factories. Tal va ser la contribució de Bonaplata a la capital andalusa que va ser nomenat regidor municipal i, juntament amb el també regidor i industrial basc José Mª de Ybarra, el 1846 va promoure la creació d’una fira agrícola i ramadera, però l’alcalde no va mostrar gaire entusiasme. No obstant això, el març de 1847, la reina Isabell II va concedir a Sevilla el privilegi de la fira. Un any més tard, el 19, 20 i 21 d’abril de 1848 es va celebrar la primera Feria de Abril, un dels signes d’identitat sevillana i andalusa, obra d’un català i d’un basc. Avui en dia Narcís Bonaplata té un carrer dedicat a Sevilla. Ara que la final de Copa l’han de jugar el Barça i l’Athletic, fóra bo que el partit es jugués al sevillà estadi de La Cartuja com a homenatge a Bonaplata i Ybarra.

I ja que parlem de futbol, seguirem amb els germans Joan i Carles Padrós. Nascuts a Barcelona i comerciants del tèxtil, l’any 1886 es van traslladar a Madrid per fer-se càrrec de l’establiment familiar, i en aquesta ciutat van fer-hi arrels profundes. Ambdós eren grans practicants i afeccionats als esports, especialment a un importat d’Anglaterra: el football. Com que no havia cap associació per a la seva pràctica, el 6 de març 1902, a la rebotiga del negoci, els Padrós van fundar el Madrid Football Club, essent Joan el seu primer president fins 1904, quan Carles prendria el relleu al davant del club que més tard seria conegut com a Real Madrid. Els inquiets germans Padrós van impulsar campionats entre equips de les diferents regions. Quan el 1908 Carles va deixar les regnes del club, va ser nomenat president honorari vitalici. El 1911 Joan va ser nomenat president de la incipient Federación Española de Clubs de Football. Sempre ens quedarà el consol que darrere de cada victòria del club blanc hi ha la llavor sembrada per dos catalans.

El darrer personatge –ara que Catalunya no viu un idil·li amb el sector aeri– és l’aviador barceloní Josep M. Carreras. El 1931 va fer la proesa de volar de Barcelona fins les Canàries travessant el Sàhara i tornar. Dos anys més tard va posar en marxa el servei aeri entre Barcelona i Andorra, a través de l’aeròdrom de la Seu d’Urgell. El gener de 1936 va protagonitzar una altra gesta en volar des de Barcelona fins a Guinea. Amb l’esclat de la guerra incivil es va incorporar a l’exèrcit de l’aire de la República, on va conèixer qui seria la seva dona, l’aviadora Pepa Colomer. Exiliats a Londres, Carreras va entrar al servei de la RAF, formant els futurs aviadors i, amb un altre català, Josep Canudas, va muntar el pont aeri de l’Atlàntic Nord entre la costa est de Nordamèrica i Escòcia, facilitant l’abastiment de soldats, armes i aliments. Durant el conflicte bèl·lic, Carreras va ser el pilot personal de Winston Churchill en les conferències internacionals de Ialta i Teheran. Després de la victòria aliada, li fou concedit el títol de Sir.

Hem vist, de nou, algunes mostres del que l’emprenedoria catalana és capaç de fer, fins i tot en temps molt difícils. Som-hi doncs¡¡¡