Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
En el context que ens ha tocat viure aquests dies de crisi, rescats, optimitzacions diverses, retallades, valors afegits i afegitons de tota mena perquè no ens assabentem de quasi bé res de res, resulta que en l'àmbit de l'esport també ens toca teoritzar sobre si el nen/a fa una activitat esportiva sigui rendible o una activitat amb alt valor afegit o tan sols esport (l'esport de sempre, el lúdic).
És clar, ara tots som economistes i hem de mirar-ho tot amb el prisma postkeinesià o potser l'ultralliberal (els més....d'alló). Senyors, no hem de permetre que aquestes teories ens omplin el cap, jo penso que hauríem de fer que els nostres nens entenguin que la vida ja és un joc per sí mateixa, un joc seriós segons moments, però un joc a la fi.
Comencem a viure jugant i hauríem d'entendre que seguim jugant tota la vida, encara que a partir de cert moment ho dissimulem. O no estem jugant quan ens comprem el cotxe meravellós i hi fotem tota la família a sumar quilòmetres perquè volem gaudir amb el nostre joguet per a grans? i vinga carretera amb tota la família avorrint-se d'allò més.
Companys no trenquem aquesta fabula dels nostres veïns més petits amb collonades com la planificació per fer de l'activitat esportiva del nen/a una opció de futur amb profit econòmic. Resulta que per a molts l'esport del nen/a és més una aposta/inversió de futur que no pas dona-los-hi un incentiu per trobar la forma de no parar de jugar en tota la vida.
L'esport és essencialment un joc. Un joc que implica moltes coses, moltes sensacions que fan que la vida dels qui juguem sempre sigui més divertida i tingui el sentit que nosaltres li vulguem donar, un sentit de superació, de relació, d'esforç i com sempre dic d'amistat.
Que el nen/a fagi tennis per veure si pot guanyar tant com en Nadal és una suprema putada pel nen/a. El nen/a a de jugar sempre i nosaltres hi hem de participar ocupant el nostre lloc, jugant també, és clar.
És clar, ara tots som economistes i hem de mirar-ho tot amb el prisma postkeinesià o potser l'ultralliberal (els més....d'alló). Senyors, no hem de permetre que aquestes teories ens omplin el cap, jo penso que hauríem de fer que els nostres nens entenguin que la vida ja és un joc per sí mateixa, un joc seriós segons moments, però un joc a la fi.
Comencem a viure jugant i hauríem d'entendre que seguim jugant tota la vida, encara que a partir de cert moment ho dissimulem. O no estem jugant quan ens comprem el cotxe meravellós i hi fotem tota la família a sumar quilòmetres perquè volem gaudir amb el nostre joguet per a grans? i vinga carretera amb tota la família avorrint-se d'allò més.
Companys no trenquem aquesta fabula dels nostres veïns més petits amb collonades com la planificació per fer de l'activitat esportiva del nen/a una opció de futur amb profit econòmic. Resulta que per a molts l'esport del nen/a és més una aposta/inversió de futur que no pas dona-los-hi un incentiu per trobar la forma de no parar de jugar en tota la vida.
L'esport és essencialment un joc. Un joc que implica moltes coses, moltes sensacions que fan que la vida dels qui juguem sempre sigui més divertida i tingui el sentit que nosaltres li vulguem donar, un sentit de superació, de relació, d'esforç i com sempre dic d'amistat.
Que el nen/a fagi tennis per veure si pot guanyar tant com en Nadal és una suprema putada pel nen/a. El nen/a a de jugar sempre i nosaltres hi hem de participar ocupant el nostre lloc, jugant també, és clar.