Final de vacances

L'oncle en farà quatre d'anys que de sobte i massa aviat, sempre és aviat per la mort, va marxar quan estava en una etapa de creativitat esplèndida i atrafegat en mil i un projectes.

Feia pocs dies que estant de vacances vam sopar amb la família a Sitges, i amb l'entusiasme i una brillantor especial als ulls m'explicava que estava tancant l'edició del llibre dels seus 80 anys, a través de 80 dibuixos, i per altra banda, estava acabant un gran mural per l'església de Saint Mathurin, el poble de la riba del riu Loire on va passar els darrers i feliços vint anys treballant i gaudint de la família, sempre però connectat amb el seu Sant Cugat. Aquells dies d’estiu TV3 estava rodant un documental sobre la seva obra.

Ell ja no va veure sortir de la impremta el llibre, ni el mural acabat de col·locar, ni el reportatge. Una trucada pocs dies després encara de vacances, em va donar la tràgica notícia, havia patit un ictus i estava a l'hospital d'Angers. Mil dos-cents llargs quilòmetres i vaig poder-me acomiadar. Amb l’oncle compartíem una visió positiva de la vida i l’estima pel que és proper, pels seus, la família, el poble, el país. La seva marxa em va deixar un gran buit.

Aquests dies es torna a parlar del futur centre d’art a Can Quitèria. Fem possible que la seva ciutat, el país tingui un espai digne on la seva obra pugui ser exposada i sigui llegat de present i de futur. Ja no ho farem per a ell, fem-ho per a nosaltres.

També aquest setembre farà deu anys que va marxar en Jaume Tubau. En Jaume era aquell amic que dóna sentit a la paraula amb tota la seva profunditat, també era una persona plena de vida i que l'encomanava a tots els qui vam tenir la sort de conèixer-lo i estimar-lo. En Jaume generós, franc, positiu. Si en l'oncle encara va ser molt d'hora, amb en Jaume hi havia tota una vida pendent de construir. Veure créixer els fills, la feina, la política local, tantes coses a fer que omplien una passió innata... La malaltia ens el va prendre amb poc més de quaranta anys.

La ciutat el recordarà sempre, un equipament esportiu porta el seu nom, li van atorgar la medalla d’or de la ciutat, però sobretot va deixar molta gratitud a moltíssima gent que el recorda amb afecte. Als amics ens va deixar orfes, però plens de records dels moments passats junts i el primer que em ve a la memòria sempre és el seu somriure ample, net, obert i franc. I una frase que sempre deia davant les adversitats, “Solucions, mai lamentacions”. Com deia la cançó d'en Serrat "Seria fantàstic que anés equivocat"…i el calendari s'hagués aturat en aquell final de vacances de fa deu i quatre anys. Jaume, oncle, us trobo tant a faltar.