Hi ha vida fora de la política?

Rere aquest curiós títol s’amaga una pregunta que encara em fan quan ja fa tres anys que vaig deixar la política activa després de 27 anys d’ocupar responsabilitats diverses. La resposta és òbvia, i tant que n’hi ha. Haig d’afegir que els qui fan la pregunta són persones que continuen en aquesta activitat, una activitat tan necessària com apassionant i absorbent. Defenso la feina política, la bona política, la que busca solucions als problemes de les persones, de la ciutat, del país, del món... La política feta des de la vocació de servei, compromesa, amb visió de llarg recorregut, inclusiva i integradora, que defuig la demagògia, l’oportunisme, el tacticisme de voll gallinaci. Un estil de fer política que no és el que sovint transmet el debat mediàtic quotidià. La feina de molts polítics al nostre país acostuma a ser intensa, feta de llargues jornades que sovint acaben entrada la nit i que es poden perllongar el cap de setmana. Quan vaig tornar a fer d’advocat i em preguntaven en què m’havia canviat la vida, mig de broma però mig seriosament responia que ara tenia feina per omplir els caps de setmana d’activitats quan abans només em calia mirar l’agenda farcida d’actes públics i cap de setmana resolt!

Un exconseller i exalcalde va dir un dia en un acte al Celler Cooperatiu “la política se’t menja la vida”, ens vam entendre, però la sentència requereix una explicació. El polític vocacional si es pren la seva responsabilitat seriosament i no es posa límits en la seva dedicació acaba renunciant a família, amics o qualsevol activitat professional al marge de la seva feina institucional i sovint, el seu cercle personal es tanca amb persones que tenen una dedicació similar. Crec que això no és bo i cal autoimposar-se límits, tant en l’horari de treball com en el manteniment de vincles personals que vagin més enllà de la dedicació institucional o de partit. En tot això sempre vaig tenir clara la teoria... Malgrat que no la vaig aplicar i la feina sempre va passar per davant de tota la resta.

I calen límits temporals, saludables per a la renovació de les institucions i per possibilitar el retorn a la vida professional. He vist bons parlamentaris, alcaldes o consellers patint per guanyar-se la vida en deixar el càrrec. Quan en el sou t’hi va la vida, pot passar que sacrifiquis llibertat i criteri i això no du a res bo. Per tant, és més que convenient la limitació de mandats públics com ho és que qui entri en política tingui clar que ni és ofici, ni professió ni feina de per vida.