L'esperança del lila

El 8 de març de 2018 va ser un punt d'inflexió en, l'encara, lluita per la igualtat real i efectiva de les dones. Els diferents actes i mobilitzacions celebrats, també a la nostra ciutat, van tenir un caire més reivindicatiu que en altres ocasions. I és que més enllà de lleis, com ara la Llei d'igualtat efectiva entre homes i dones aprovada pel Parlament l'any 2015 i tombada parcialment pel TC un any després, o del principi d'igualtat comprès a l'article 14 de la Constitució, avui encara no hi ha una igualtat real.

Les xifres fan feredat, però justament per això és bàsic que tota la societat en sigui conscient. El 8 de març de 2018 va posar les cartes sobre la taula i va obrir una porta a l'esperança. Que una societat es mobilitzés com ho va fer demostra que n'és una de moderna que estima el progrés. En unes hores difícils en què la democràcia constitucional espanyola pateix unes involucions si més no preocupants, el lila del Dia de la Dona constata que molts ciutadans volen (volem) anar endavant.

La lluita per la igualtat ha de ser un combat de la societat, el més ampli i transversal possible. D'entrada, de tot el progressisme, és a dir, des del liberalisme cap a l'esquerra. Els conservadors no es mostren mai massa entusiasmats a l'inici, però quan és un clam social potent i heterogeni, s'hi acaben sumant.

El que sí que tinc clar és que la igualtat arribarà si els homes també defensen al costat de les dones els drets d'aquestes, de la mateixa manera que s'erradicarà l'LGTBIfòbia si són els mateixos heterosexuals els qui defensen els drets d'aquest col·lectiu. Són lluites socials, que reclamen la determinació de tota la societat.