La colònia tripaire

Abans de la Guerra Civil, als anys 30, si nosaltres volíem menjar proteïnes a bon preu, havíem d’acudir a les menudaires, les dones que passaven per casa amb un cistell que hi duien tripes, galtes, peus, etc., tot el que no podien vendre a la parada de carn de la plaça. La Laieta de cal Boté i la dona de Cal Tute eren les que venien a casa. A nosaltres ens agradaven molt les galtes a la brasa, eren molt bones! Dels budells en fèiem unes trenes de 20 cm de llarg, la resta (tripa, peus, s’havia de guisar). Al carrer de Girona des del carrer de Dos de Maig a la riera de Can Mora hi havien unes casetes unifamiliars que arribaven a la carretera on hi venien a estiuejar famílies de Barcelona. Més enllà, hi havia la torre dels Musella. Quan arribava l’estiu i arribaven els estiuejants, les menudaires ens desnonaven perquè havien de servir tot el gènere a aquestes famílies del carrer de Girona, que deien que eren per als seus gossos, per no rebaixar la ‘categoria’ que volien aparentar de cara als del poble.

No hi podíem fer res al respecte. Els vailets sentíem les queixes de casa perquè no teníem el que estàvem acostumats a menjar durant l’any, doncs vam voler anar a comprovar si el menjar anava a parar, realment, als gossos. Vam passar per davant de les cases unifamiliars i no vam sentir res, ni a través del reixat de la part del darrere vam veure cap gos, molt estrany. Vam pensar que les tripes no eren per als gossos, sinó per a ells mateixos. I des d’aleshores, els vam anomenar la colònia tripaire.

La relació que teníem amb els estiuejants, a pesar de tot, era molt bona perquè col·laboraven amb el poble. A la fira de setembre eren els primers per adquirir les llotges i portar-hi, així, els convidats. Quan arribava algun ball de nit, mostraven els vestits que la gent del poble no podia comprar. Els joves, si treien a ballar alguna de les seves filles, ballaven més encarcarats que un espàrrec, sota la mirada gelosa dels seus companys. Algunes de les famílies d’estiuejants més ben avingudes eren els senyors Brugarolas, que vivien a la cruïlla del carrer de Sant Jordi amb Doctor Murillo, el senyor Buixader de la Torre Negra, entre d’altres. Aquests, quan La Unió va celebrar el 50è aniversari, van col·laborar molt, van compondre cançons per a la coral de La Unió i van pagar les medalles amb les quals es van obsequiar les corals visitants, etc.

Després de la guerra, els estiuejants van muntar un casino a la carretera de Barcelona on feien festes entre ells i es van separar, així, dels del poble. Ja eren altres temps i la gent gran, sobretot, va notar aquest distanciament ja que el caliu d’abans de la guerra ja no existia. Però la família Brugarolas i el senyor Buixader van continuar l’amistat amb els del poble de Sant Cugat.