Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
La xicalla està plena d’energia que desborda a cada moment i per molt exercici físic que faci és envejosa la capacitat de recuperació que té.
Com tota energia continguda, com expliquen les lleis de la física, ha d’ésser ben controlada amb un alliberament paulatí beneficiós per evitar desastres. D’aquest control tracta aquesta columna.
El control de la mainada ha d’ésser exercit mitjançant l’educació i la formació. És responsabilitat del pare, la mare i l’escola. És bo que els nens i les nenes convisquin amb els pares i la gent adulta, i participin aprenent dels problemes i vicissituds de la vida quotidiana. Això forma part del seu aprenentatge i els hi serà una experiència molt útil al llarg de la seva vida adulta.
Si l’energia que tenen no està sota control pot arribar a ser desastrosa, no com un tsunami, ni un terratrèmol, ni accident d’energia nuclear, és clar, però sí desagradable i perjudicial per la societat. Em sap greu constatar com arriben a ser d’empipadores les criatures que no són controlades per pares i mares i no han sabut educar-los per autrocontrolar-se.
Em fa expressar l’anterior la constatació i experiència dels últims temps i d’aquest estiu. He anat en llocs públics on ho he pogut comprovar. En alguns restaurants que he anat he patit nens i nenes que campen per on volen; a través de les taules, corrent i molestant, etc. Fins i tot he vist que passejaven amb patinet sense que ningú els hi reconvingui la seva actitud i mentre tant les mares com el pares continuen com autístics la seva tertúlia. Molt espaiosament s’observa un adult que s’aixeca per controlar-los. En fer-ho avinent al cap del menjador en digué, sorneguerament, que n’havia vist fins i tot bicicletes.
Per altra part, a Catalunya durant molts anys hem lluitat contra la nostra pròpia cultura, alliberant la dona i fent participar a l’home a les feines de la llar i compartir l’educació dels fills. Hem canviat els costums habituals dels nostres avantpassats. Aquesta lluita contra la nostra cultura justificaria, per si sola, ser més bel·ligerants contra altres cultures que d’alguna forma o una altra esclavitza la dona. Penso, però, que aquesta conquesta de l’alliberament femení i de compartir masculí no hauria de disminuir el control que haurien de tenir pares i mares sobre l’energia pròpia de la mainada, ni disminuir la seva atenció sobre la formació i educació dels fills. Que la llibertat actual que gaudeix ara la mainada no es converteixi, com vulgarment es diu, en un llibertinatge.
Pares i mares haurien de prendre part activa i continuada en l’educació i formació dels xics per davant de qualsevol activitat que es relacioni amb la convivència cívica. Hi ha, afortunadament, moltes excepcions que només fan que confirmar la regla.
Com tota energia continguda, com expliquen les lleis de la física, ha d’ésser ben controlada amb un alliberament paulatí beneficiós per evitar desastres. D’aquest control tracta aquesta columna.
El control de la mainada ha d’ésser exercit mitjançant l’educació i la formació. És responsabilitat del pare, la mare i l’escola. És bo que els nens i les nenes convisquin amb els pares i la gent adulta, i participin aprenent dels problemes i vicissituds de la vida quotidiana. Això forma part del seu aprenentatge i els hi serà una experiència molt útil al llarg de la seva vida adulta.
Si l’energia que tenen no està sota control pot arribar a ser desastrosa, no com un tsunami, ni un terratrèmol, ni accident d’energia nuclear, és clar, però sí desagradable i perjudicial per la societat. Em sap greu constatar com arriben a ser d’empipadores les criatures que no són controlades per pares i mares i no han sabut educar-los per autrocontrolar-se.
Em fa expressar l’anterior la constatació i experiència dels últims temps i d’aquest estiu. He anat en llocs públics on ho he pogut comprovar. En alguns restaurants que he anat he patit nens i nenes que campen per on volen; a través de les taules, corrent i molestant, etc. Fins i tot he vist que passejaven amb patinet sense que ningú els hi reconvingui la seva actitud i mentre tant les mares com el pares continuen com autístics la seva tertúlia. Molt espaiosament s’observa un adult que s’aixeca per controlar-los. En fer-ho avinent al cap del menjador en digué, sorneguerament, que n’havia vist fins i tot bicicletes.
Per altra part, a Catalunya durant molts anys hem lluitat contra la nostra pròpia cultura, alliberant la dona i fent participar a l’home a les feines de la llar i compartir l’educació dels fills. Hem canviat els costums habituals dels nostres avantpassats. Aquesta lluita contra la nostra cultura justificaria, per si sola, ser més bel·ligerants contra altres cultures que d’alguna forma o una altra esclavitza la dona. Penso, però, que aquesta conquesta de l’alliberament femení i de compartir masculí no hauria de disminuir el control que haurien de tenir pares i mares sobre l’energia pròpia de la mainada, ni disminuir la seva atenció sobre la formació i educació dels fills. Que la llibertat actual que gaudeix ara la mainada no es converteixi, com vulgarment es diu, en un llibertinatge.
Pares i mares haurien de prendre part activa i continuada en l’educació i formació dels xics per davant de qualsevol activitat que es relacioni amb la convivència cívica. Hi ha, afortunadament, moltes excepcions que només fan que confirmar la regla.
