Les cebes a Sant Cugat

Quan arribava el mes de març, els pagesos que teníem la sort d’anar a vendre a Barcelona ens dedicàvem al producte de les cebes. Era un producte molt bo i molt apreciat a Barcelona. Aquí fèiem la classe de ceba vermella, és a dir, la de Mataró.

Sembràvem la llavor a l’hort per poder treure les cebes quan fos el moment. Un cop el camp estava a punt, el procés era el següent: s’arrencaven les cebes, i un parell d’homes i de vailets anaven fent els solcs. Mentre un d’ells anava fent el solc amb el xapo, l’altre anava posant la ceba i així successivament. Aquesta feina, si no feia vent, sortia perfecte, ara bé, quan s’enganxava un dia ventós, se’t tombaven les cebes i era una feina que no s’acabava mai.

A casa meva, havíem arribat a fer una quartera, és a dir, uns cent mil pams on cabien unes cent mil cebes. Portava molta feina, però al mercat l’apreciaven tant que les trèiem totes a base de balances i d’arroves (10 quilos). El Mercat de la Llibertat tenia una parròquia especial perquè hi venien fins a restaurants, fondes, la gent particular, etc., és a dir, un sac de cebes el venia segur. Això comportava que duraven fins al gener, però amb aquest temps se n’havien grillat moltes. I doncs, fèiem la mateixa feina: agafàvem la ceba grillada i la tornàvem a plantar.

Quan arribava el març, arrencàvem aquesta ceba i en dèiem ceballots, el que ara en diuen calçots. Nosaltres ho agafàvem, ho desfèiem i en fèiem manats com si fessin ceba tendra. I també els portàvem a vendre a Gràcia. Hi havia dies que fins i tot veníem un sac de menats, és a dir, que la gent que ho tastava ho trobava bo. No com a calçots perquè llavors encara no es coneixia però sí com a ceba tendra que s’apreciava molt.

Quan arribava el mes de juny, la ceba ja es podia arrencar del camp. Agafàvem un carro amb fustes al davant i al darrere per poder posar-les a granel. Quan era ple, les abocàvem a un racó de l’eixida de casa i aquelles cebes les rastrejàvem amb un filferro per poder-les penjar al sostre del corral, que tenia les bigues de fusta. No ens en cabien gaires perquè les havíem de posar en un pam o dos de gruix a l’”habitació de les cebes” que tenia força bona ventilació. Les que no podíem penjar eren les primeres que utilitzàvem per anar al mercat. I cada any, el mateix procés.