La nostra joventut

Als 12 anys em van fer marxar de l’escola per anar a treballar, per manca de ‘braços’, o perquè tocava. Ens van fer anar a treballar al camp, a un taller, a on fes falta. Aquesta situació va durar fins que el meu pare va tornar del camp de concentració.

Quan va ser a casa va voler que l’acompanyés a caçar, i em va comprar una escopeta. Jo hi anava content perquè no coneixia res més, però els meus companys sempre em deien que anaven al ball i s’ho passaven molt bé.

Va arribar un mes de juny, jo ja tenia 16 anys i, com que era temps de veda, no es podia caçar i vaig provar d’anar al ball. Va ser quan vaig abandonar la caça. Em vaig adonar que em faltava roba, ja que hi anava sovint i no podia anar amb un jersei. Quan era jove, hi havia una gitana, la Dolores, que venia de Rubí a vendre roba a les cases on hi havia jovent. També era costum comprar-li llençols i mantes, en definitiva, roba per quan els fills es casessin. La meva mare, anys enrere, abans que comencés a anar al ball, va comprar roba per fer un vestit de tall alt, i la va deixar a l’armari. Quan vaig fer 17 anys, van creure que ja era moment de fer-lo perquè el lluís. Però quan van obrir l’armari, es van trobar la roba tota arnada del temps que havia estat allà. No sé pas com s’ho va fer la meva mare, que va portar la roba a la sastreria Model de Barcelona, situada a l’inici de les Rambles, perquè confeccionessin el vestit. Però la mare els va advertir que creixia molt i que el fessin ben gros perquè el pogués dur. I així ho van fer, perquè quan el vaig estrenar, per la fira de setembre, em sobrava roba per tot arreu; de les mànigues, de les espatlles, etc. Però jo, ben content perquè podia estrenar un vestit.

Heu de pensar que a les colles de joves hi havia pagesos, paletes, manyans, i un vestit és car. Com que aquests últims tenien més diners, cada setmana podien granejar més i comprar-se més roba. En canvi, nosaltres, els pagesos, ho teníem més difícil. Si no havia anat bé la collita d’un any, no podies estrenar res, i si la collita havia anat bé, fins al setembre no podies comprar allò que necessitaves. Això, a nosaltres, ens feia molta ràbia, perquè vèiem la diferència entre fer de pagès i fer de menestral.

Quan vaig estrenar el vestit vaig començar a anar a ballar gairebé cada diumenge a la tarda. A l’estiu venien les minyones de Barcelona a la vila i nosaltres hi anàvem al darrere. I doncs, les noies d’aquí es posaven geloses. A l’hivern, com que les minyones tornaven cap a casa, anàvem cap a la ciutat a ballar; al Rialto, al Verdi... Què va passar? Doncs quan ens quedàvem a Sant Cugat, les noies del poble no ens feien cas, es venjaven. Així que marxàvem més sovint cap a la gran ciutat. I d’aquesta manera van passar deu anys fins que, als 25, vaig conèixer, a Cerdanyola, la meva muller, la Rosina, amb qui estic casat des de fa 55 anys.