Meduses

Agost. Som a Cala Figuera, Mallorca, un lloc preciós, de difícil accés i poc concorregut, un brau paradís d’aigües turqueses. Tot seria perfecte si no fos per les meduses que han arribat flotant a pler fins aquí. “Un munt de meduses”, em diu el meu fill Nico, “però de Pokémons, no n’hi ha cap!”

Després de dinar entrepans, la Laura, la Fiona i en Nico baixen a una petita entrada al mar amb ganes de fer snorkel, mentre jo, un Pisces de secà, m’estiro, trec el meu llibre de gramàtica basca i repasso el subjuntiu: nendin, hendin, zedin, gintezen... I mentre ho intento memoritzar, paro l’oïda i sento converses en francès, alemany i mallorquí, i m’estranya que no hagi arribat fins aquí cap dels britànics que dominen el resort d’Alcúdia on estem allotjats.

De sobte, sento crits i m’incorporo. És una dona alemanya que, mentre torna nedant cap a les roques, va cridant, com electrocutada per les meduses. Quan arriba, angoixada, a terra ferma, veiem que no entén què li ha passat i li diem: “Meduses! Jellyfish!” i jo, no sé ben bé per què, també li ho dic en eusquera “Marmokak!”. Però ella segueix sense entendre res i ens ensenya set picades en la seva pell blanca. La tranquil·litzem, dient-li que el dolor passarà i que sobreviurà.

Passats uns quants minuts, la Fiona, desobeint-me, per variar, es llença al mar des d’una roca i, esquivant les meduses, ens torna il·lesa, somrient i victoriosa. I l’abraço, l’abracem, perquè té raó. La perfecció mai no ve regalada. Te l’has de guanyar.