Menors no acompanyats

Amb l'acrònim de MENA (fred, que despersonalitza) ens referim als menors no acompanyats: nens i nenes que viatgen i arriben sols a Europa des dels seus països. Fugen de la misèria, de la fam, de la guerra, per evitar convertir-se en nens soldat, o de la persecució per raó d'ètnia o orientació sexual: cada cas és un món. Però el que sí que queda clara és quina ha de ser la nostra resposta: acollir-los.

Un menor no acompanyat és responsabilitat de l'estat que l'acull, que l'ha de tutelar fins que és major d'edat. I acollir-lo no vol dir deixar que visqui aquí i ja està. Vol dir fer-se'n responsable i que les condicions d'acollida siguin dignes i tinguin en compte l'interès del menor.

Darrerament hem vist com alguns mitjans i partits polítics volen convertir l'existència d'aquests nens i nenes en un problema. Inseguretat? Que dormen al carrer? La culpa és dels menes. Obliden tota aquesta gentola que parlem de menors d'edat, persones especialment vulnerables. Obliden els qui generen aquest soroll interessat i mesquí que estan creant les condicions perquè el racisme i la xenofòbia s'estenguin. Episodis de violència organitzada com els que es van viure a Canet de Mar, a Castelldefels, al Masnou, no són casualitat. És l'odi atiat, és el fantasma del feixisme que ensenya la poteta.

És una bona notícia que Sant Cugat hagi estat notícia recentment per l'obertura del centre d'acollida temporal de menors a Collserola, gestionat per Creu Roja. Jo me n'alegro. Perquè acollir no és només posar banderoles de Refugees Welcome al balcó: és mullar-se, és gestionar la complexitat, és mirar de cara els reptes que se'ns plantegen com a societat.