'Paris vaut bien une messe'

Efectivament, com sembla que va dir Enric de Navarra a finals de segle XVI: Paris bé val una missa. Frase que cal atribuir a l’opció de fer-se catòlic, ell era hugonot (protestant) per ser coronat rei de França com a Enric IV. Tot això, tenint en compte que un canvi de religió no és poca cosa, ja que pots perdre els favors celestials i condemnar-te per sempre més a l’infern.

No cal dir que en el camp de la política la cosa és molt menys perillosa, el màxim que et pot passar és que els teus excompanys de partit et mirin amb mala cara o que els nous, malgrat els somriures, en el fons sempre et considerin un nouvingut. Per tant, el canvi està a l’abast de la mà: uns cercant el seu minut de glòria, altres un lloc destacat en la carrera patriòtica en la qual vivim des de fa uns anys i, per últim, altres assegurant-se el sou o aconseguint-ne un de nou.

A Sant Cugat que, com hom sap, sempre hem de ser els primers en tot, no ens hem quedat enrere a l’hora d’apuntar-nos a la passa de conversions polítiques sobtades. Aquí tenim un ampli ventall d’allò que a Itàlia, des del segle XIX, se’n diu transformisme. Hem tingut, encara que fos per poc temps, un president de la Generalitat in pectore. Un noi que, un cop fet el pas, és capaç de deixar-se la pell per evitar que el president en funcions, que té més plom a l’ala política que les velles canonades, tingui possibilitats de seguir-ho sent. Sens dubte, una aposta complicada en moments encara més complicats.

D’altres han aparcat els vaixells que els portaven a l’Ítaca de la justícia social, per fer una marrada en això que ens té entretinguts els catalans. Això sí, la seva sortida ha estat per l’esquerra, hom no se’n va mai d’un partit d’esquerres per la dreta, els qui són a la dreta sempre són els que es queden. Sempre pot caure algun diputat o diputada i, en el terreny més proper, alguna regidoria amb competències.

Comences com a alternativa als de sempre, des d’una opció amb possibilitats per descomptat, i acabes deixant de fer fàstics a la possibilitat d’esdevenir una alternativa a l’alternativa. Tocar cuixa de poder és molt llaminer o, dit amb altres paraules, és francament pesat passar-te anys i panys a l’oposició. I sé de què parlo, si em permeteu la referència personal.

Per últim, tenim els qui sense fer un canvi ideològic gaire forçat fan un canvi de sigles. Vegeu el nostre Ajuntament. Un partit, del qual no dic el nom, no ho faig mai, em sembla de mal gust, ha passat de tenir tres regidors i un vocal a l’EMD de Valldoreix, a no tenir-ne cap. Un dels miracles de la nit electoral del 27-S. N’hi va haver d’altres, però aquests, com deia aquell, ara no toquen.

Els càrrecs són immutables, això sí. Una cosa és perdre algunes plomes ideològiques i una altra molt diferent, la butaca (o la cadira, ara no sé exactament on seuen els regidors). Hi ha una modalitat d’aquest últim tipus de canvi, que és la dels independents esdevinguts militants. Aquesta és francament curiosa. Quan hom ha estat capaç d’exercir d’independent durant anys i anys, que fa que, de cop i volta, decideixi deixar aquest estat de gràcia. M’ha semblat llegir que la raó és que cal fer pinya. No m’ho havia plantejat mai, però potser sí que és un motiu com per fer el pas.

Sigui com sigui, a mi tot això em fa molta angúnia. Com a dinosaure de la política, prefereixo que aquesta s’assembli més a un parc juràssic que no pas a la borsa, on tothom està pendent de la cotització per treure’n la rendibilitat més gran possible (i, de pas, un bon sou).