Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
M’apropio d’un dels versos del Poeta d’Honor d’enguany, Francesc Garriga Barata, fill de Sabadell, escollit per encapçalar el programa del 12è Festival de Poesia de Sant Cugat. “La veritat i la mentida/ les dues parts iguals d’un tot que se m’amaga” per dir que la veritat de les 2.000 persones que diuen que han participat en els actes organitzats pel festival ens amaga la mentida que caldria dividir-ho per quatre o cinc per saber de veritat quants sancugatencs (i alguns forasters) han anat d’acte en acte. La realitat és que la poesia no convoca masses i sempre ens trobem els mateixos.
El festival s’inaugura amb un acte al vestíbul del Teatre-Auditori, però abans ja se n’ha parlat a l’Arxiu Nacional de Catalunya, al Terra Dolça, a La Unió, la Biblioteca de Mira-sol i la Canals-Galeria d’Art. La jornada inaugural és molt emotiva amb una presentació plena d’intel·ligència emocional a càrrec del periodista i escriptor Xavier Bosch que, a més a més, és amic personal del poeta. Abans s’inaugura a la Biblioteca Gabriel Ferrater una exposició titulada “Francesc Garriga: poeta i mestre” i totes les intervencions al vestíbul del TA i les que vindran giren a partir d’aquestes dues paraules, poeta i mestre, que està molt clar defineixen la persona/personatge de Garriga, un poeta estricte, rigorós, poc complaent cap al lector i cap a si mateix però profund i vitalment escèptic.
El recital poètic a càrrec de Pep Tosar, la seva selecció i transmissió són senzillament esplèndides. Uns dies després, el dissabte, l’actor mallorquí ens demostrarà a la Sala Escenari (muntatge temporal que ens agradaria tenir per sempre al costat del teatre) i de la mà d’un altre poeta, Guillem d’Efak, que és un dels millors homes de teatre dels països catalans. També canta Ivette Nadal, una noia jove i agosarada de cos petit i verb gran. Parlen l’alcaldessa, Mercè Conesa, amb paraules properes a la persona que no amaguen el poeta i Oriol Izquierdo, en nom de l’Institució de les Lletres Catalanes, que continua com sempre convertint i resumint en paraules entenedores el perquè, el com i el quan de tot això que en diem poesia a Sant Cugat i que, probablement, no existiria igual sense la seva complicitat.
Segueixen actes des del dimecres fins al diumenge en galeries, llibreries, al carrer, a la Casa de Cultura, al Casal de Joves Torreblanca i El Mesón. Baixar per les escales de la llibreria Paideia, on oficien Anna Ballbona i Lluís Calvo, em sembla tornar a les catacumbes cristianes a la recerca de la bona nova que no acaba mai d’arribar. El festival ens torna Toti Soler, figura indiscutible i mig amagada també que, en un país civilitzat, estaria sempre actuant per la seva categoria artística, i que col·labora en un espectacle del poeta Carles M. Sanuy que congrega poca gent.
Portant aquí un altre poeta de les terres de ponent, Jaume Pont, cito unes paraules que potser ens expliquen perquè hi ha poc interès per la poesia: “Avui dia sovint es confon la literatura amb la pastisseria industrial, el gregarisme i l’autocomplaença. En aquest context, el poeta ha de cridar molt fort perquè la poesia és un acte de resistència contra la banalitat, compromesa amb l’autoexigència creadora”. Tosar, el dia de la inauguració, citava Gabriel Celaya recordant allò que “la poesia és un arma carregada de futur” i un periodista de la ciutat li posava les paraules als llavis com si fossin seves. M’entenen? Clar que sempre ens queda acabar amb un altre vers, aquest de Martí i Pol, utilitzat a tort i a dret però que val per l’ocasió: “...que tot està per fer i tot és possible”.
El festival s’inaugura amb un acte al vestíbul del Teatre-Auditori, però abans ja se n’ha parlat a l’Arxiu Nacional de Catalunya, al Terra Dolça, a La Unió, la Biblioteca de Mira-sol i la Canals-Galeria d’Art. La jornada inaugural és molt emotiva amb una presentació plena d’intel·ligència emocional a càrrec del periodista i escriptor Xavier Bosch que, a més a més, és amic personal del poeta. Abans s’inaugura a la Biblioteca Gabriel Ferrater una exposició titulada “Francesc Garriga: poeta i mestre” i totes les intervencions al vestíbul del TA i les que vindran giren a partir d’aquestes dues paraules, poeta i mestre, que està molt clar defineixen la persona/personatge de Garriga, un poeta estricte, rigorós, poc complaent cap al lector i cap a si mateix però profund i vitalment escèptic.
El recital poètic a càrrec de Pep Tosar, la seva selecció i transmissió són senzillament esplèndides. Uns dies després, el dissabte, l’actor mallorquí ens demostrarà a la Sala Escenari (muntatge temporal que ens agradaria tenir per sempre al costat del teatre) i de la mà d’un altre poeta, Guillem d’Efak, que és un dels millors homes de teatre dels països catalans. També canta Ivette Nadal, una noia jove i agosarada de cos petit i verb gran. Parlen l’alcaldessa, Mercè Conesa, amb paraules properes a la persona que no amaguen el poeta i Oriol Izquierdo, en nom de l’Institució de les Lletres Catalanes, que continua com sempre convertint i resumint en paraules entenedores el perquè, el com i el quan de tot això que en diem poesia a Sant Cugat i que, probablement, no existiria igual sense la seva complicitat.
Segueixen actes des del dimecres fins al diumenge en galeries, llibreries, al carrer, a la Casa de Cultura, al Casal de Joves Torreblanca i El Mesón. Baixar per les escales de la llibreria Paideia, on oficien Anna Ballbona i Lluís Calvo, em sembla tornar a les catacumbes cristianes a la recerca de la bona nova que no acaba mai d’arribar. El festival ens torna Toti Soler, figura indiscutible i mig amagada també que, en un país civilitzat, estaria sempre actuant per la seva categoria artística, i que col·labora en un espectacle del poeta Carles M. Sanuy que congrega poca gent.
Portant aquí un altre poeta de les terres de ponent, Jaume Pont, cito unes paraules que potser ens expliquen perquè hi ha poc interès per la poesia: “Avui dia sovint es confon la literatura amb la pastisseria industrial, el gregarisme i l’autocomplaença. En aquest context, el poeta ha de cridar molt fort perquè la poesia és un acte de resistència contra la banalitat, compromesa amb l’autoexigència creadora”. Tosar, el dia de la inauguració, citava Gabriel Celaya recordant allò que “la poesia és un arma carregada de futur” i un periodista de la ciutat li posava les paraules als llavis com si fossin seves. M’entenen? Clar que sempre ens queda acabar amb un altre vers, aquest de Martí i Pol, utilitzat a tort i a dret però que val per l’ocasió: “...que tot està per fer i tot és possible”.