Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Avui dia 13, dia de Sant Antoni de Pàdua, es compleixen 30 anys de la inauguració de Ràdio Sant Cugat. Jo no sóc creient, però el seu naixement i continuïtat gairebé la podria qualificar de miraculosa. A més a més la primera emissora estava en el carrer de Sant Antoni on vaig fer la primera col.laboració l’any 1986.
La cosa va començar en un sopar quan li vaig preguntar al Ramon Grau si tenien algun programa dedicat a la música clàssica i ell me’l va oferir. La ràdio era petita, l’estudi encara més petit i els que hi treballaven formaven un grup de gent jove amb ganes de fer coses en un ambient familiar i amistós. No vull dir amb això que ara a Cugat.Cat, el portal multimèdia que continua la història d’aquella empresa creada per joves, que ara dirien emprenedors i que molta gent aleshores segur que va qualificar de somniatruites, no tingui un bon ambient de treball. Però cal entendre que allò, sense deixar de ser una empresa, es bastia sobretot d’il.lusió i ganes de fer coses pel poble.
En aquells moments Sant Cugat tenia poc més de 34.000 habitants. Havia crescut molt des dels seixanta, però encara mantenia aspectes que la situaven en el mapa com un poble gran. El salt decisiu va ser a partir de l’any 1992, amb el túnel de Vallvidrera i amb el creixement de la bombolla immobiliària que ara estem pagant tots, inclosos els qui no em vam sortir afavorits.
El meu programa es deia A cau d’orella, una hora de música i pensament, el titulava de forma potser pedant. Música clàssica, comentaris històrics i literaris, receptes de cuina, alguna poesia, contes curts amb el suport musical adient. Una primera època d’una hora i desprès de dues, fins que va arribar el moment de tancar perquè l’emissora no tenia concedida la freqüència, és a dir, era una emissora pirata.
Una fotografia, feta la primera setmana de novembre de 1986 i que ara penja d’una de les parets de Cugat.cat, mostra a 19 dels components d’aquella primera fornada dels quals encara sis: Marius Caralt, Joan Fábregas, Carme Reverte, Joan Vallvé, Pere Pahissa i jo mateix, ens trobem cada setmana, si coincidim, fent algun programa actualment. Alguns diuen que caure en la nostàlgia no és bo, i això és veritat, però no oblidar les coses que valen la pena us asseguro que ajuda a viure millor.
De tot el que he viscut, que ha estat memorable, emocionant i extraordinari, hi ha una cosa que em sembla imprescindible dir desprès dels 30 anys: Mai, ni quan va començar, ni en la segona etapa, ni quan va passar a ser municipal, ni ara dins de l’organisme autònom, m’han aconsellat el que puc dir i el que no puc dir. Això, amic meus, és el més important de Cugat.cat.
La cosa va començar en un sopar quan li vaig preguntar al Ramon Grau si tenien algun programa dedicat a la música clàssica i ell me’l va oferir. La ràdio era petita, l’estudi encara més petit i els que hi treballaven formaven un grup de gent jove amb ganes de fer coses en un ambient familiar i amistós. No vull dir amb això que ara a Cugat.Cat, el portal multimèdia que continua la història d’aquella empresa creada per joves, que ara dirien emprenedors i que molta gent aleshores segur que va qualificar de somniatruites, no tingui un bon ambient de treball. Però cal entendre que allò, sense deixar de ser una empresa, es bastia sobretot d’il.lusió i ganes de fer coses pel poble.
En aquells moments Sant Cugat tenia poc més de 34.000 habitants. Havia crescut molt des dels seixanta, però encara mantenia aspectes que la situaven en el mapa com un poble gran. El salt decisiu va ser a partir de l’any 1992, amb el túnel de Vallvidrera i amb el creixement de la bombolla immobiliària que ara estem pagant tots, inclosos els qui no em vam sortir afavorits.
El meu programa es deia A cau d’orella, una hora de música i pensament, el titulava de forma potser pedant. Música clàssica, comentaris històrics i literaris, receptes de cuina, alguna poesia, contes curts amb el suport musical adient. Una primera època d’una hora i desprès de dues, fins que va arribar el moment de tancar perquè l’emissora no tenia concedida la freqüència, és a dir, era una emissora pirata.
Una fotografia, feta la primera setmana de novembre de 1986 i que ara penja d’una de les parets de Cugat.cat, mostra a 19 dels components d’aquella primera fornada dels quals encara sis: Marius Caralt, Joan Fábregas, Carme Reverte, Joan Vallvé, Pere Pahissa i jo mateix, ens trobem cada setmana, si coincidim, fent algun programa actualment. Alguns diuen que caure en la nostàlgia no és bo, i això és veritat, però no oblidar les coses que valen la pena us asseguro que ajuda a viure millor.
De tot el que he viscut, que ha estat memorable, emocionant i extraordinari, hi ha una cosa que em sembla imprescindible dir desprès dels 30 anys: Mai, ni quan va començar, ni en la segona etapa, ni quan va passar a ser municipal, ni ara dins de l’organisme autònom, m’han aconsellat el que puc dir i el que no puc dir. Això, amic meus, és el més important de Cugat.cat.