Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Ara farà un mes, en la meva col.laboració en aquestes columnes d’opinió, tractava de la possibilitat d’una lluita (civilitzada i cultural, està clar!) entre les poblacions de Sitges i Sant Cugat del Vallès per acollir una filial del LIPA (Liverpool Institute for Performing Arts), una institució molt solvent en l’àmbit de l’ensenyament en el terreny universitari de totes les branques de les arts escèniques que tenia com a valedor inicial el gran Sir Paul Mac Cartney i que semblava podia venir aquí.
En unes darreres declaracions a Cugat.cat, l’alcaldessa Mercè Conesa comunicava que aquestes negociacions havien quedat en segon terme (això en llenguatge polític vol dir, gairebé sempre, que s’ha acabat la història) i, en canvi, hi havia converses “molt avançades”, no sé si en podem dir negociacions, amb unes organitzacions similars ubicades a les universitats de Filadelfia (EUA) i de Bath (RU).
La qüestió principal és que, és evident, que l’alcaldessa i l’equip de govern municipal tenen com objectiu augmentar les escoles d’estudis universitaris per seguir en la línia tantes vegades comentada. Recordo una de les xerrades obertes i dirigides a segments específics de la societat de Sant Cugat, en aquest cas el cultural, prèvies a les darreres eleccions municipals, on aquesta opció es va manifestar clarament així com l’interès per implementar el coneixement de l’anglès a tots el nivells d’ensenyament.
Sembla també, en aquest cas, que hi ha una institució catalana, el Grup Montcau de Matadepera, que s’anuncia com escola privada plurilingüe (33% en català, 33% en castellà i 33% en anglès) des de 1965, que té molt a veure en aquestes gestions i la possibilitat que finalment sigui una realitat a la nostra ciutat perquè, entre altres coses, com apuntava en la columna del 5 de setembre passat, Sant Cugat té totes les condicions per poder assolir un èxit indiscutible, i si no que ho preguntin a ESADE i a la Escola Europa Internacional.
Estem doncs, com comença a ser habitual en aquests temps complicats que ens ha tocat viure, en la que sembla inevitable conjunció entre iniciativa pública i privada. És un joc complex i perillós on calen qualitats negociadores i de compromís mutu que molts cops són difícils d’assolir i que en el cas de l’alcaldessa i el seu equip demana prudència, rigor i claredat de cara al futur. No ens avancem als esdeveniments però, de lluny, hi començo a veure la sala B del Teatre-Auditori. Que no passi el mateix que a Hoboken, la sala de concerts de Can Solà.
En unes darreres declaracions a Cugat.cat, l’alcaldessa Mercè Conesa comunicava que aquestes negociacions havien quedat en segon terme (això en llenguatge polític vol dir, gairebé sempre, que s’ha acabat la història) i, en canvi, hi havia converses “molt avançades”, no sé si en podem dir negociacions, amb unes organitzacions similars ubicades a les universitats de Filadelfia (EUA) i de Bath (RU).
La qüestió principal és que, és evident, que l’alcaldessa i l’equip de govern municipal tenen com objectiu augmentar les escoles d’estudis universitaris per seguir en la línia tantes vegades comentada. Recordo una de les xerrades obertes i dirigides a segments específics de la societat de Sant Cugat, en aquest cas el cultural, prèvies a les darreres eleccions municipals, on aquesta opció es va manifestar clarament així com l’interès per implementar el coneixement de l’anglès a tots el nivells d’ensenyament.
Sembla també, en aquest cas, que hi ha una institució catalana, el Grup Montcau de Matadepera, que s’anuncia com escola privada plurilingüe (33% en català, 33% en castellà i 33% en anglès) des de 1965, que té molt a veure en aquestes gestions i la possibilitat que finalment sigui una realitat a la nostra ciutat perquè, entre altres coses, com apuntava en la columna del 5 de setembre passat, Sant Cugat té totes les condicions per poder assolir un èxit indiscutible, i si no que ho preguntin a ESADE i a la Escola Europa Internacional.
Estem doncs, com comença a ser habitual en aquests temps complicats que ens ha tocat viure, en la que sembla inevitable conjunció entre iniciativa pública i privada. És un joc complex i perillós on calen qualitats negociadores i de compromís mutu que molts cops són difícils d’assolir i que en el cas de l’alcaldessa i el seu equip demana prudència, rigor i claredat de cara al futur. No ens avancem als esdeveniments però, de lluny, hi començo a veure la sala B del Teatre-Auditori. Que no passi el mateix que a Hoboken, la sala de concerts de Can Solà.