Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Era la segona vegada que es reunien i espero que per molts anys perquè iniciatives com aquestes són ideals per conscienciar d’un problema que ens afecta a tots: l’abandonament. I encara més si tenim en compte que a Sant Cugat hi ha pocs actes que fomentin l’adopció i la tinença responsable.
Per sort, persones com les que organitzaven aquesta trobada estan més que convençudes dels beneficis d’adoptar. I no només això, l’experiència és tant gratificant que així van voler transmetre-ho a tots els santcugatencs amb una passejada pel centre. Qui millor que els adoptants i famílies d’acollida per donar a conèixer aquesta raça tan especial però tan maltractada alhora?
Perquè no ens equivoquem, la solidaritat que hi ha al voltant d’aquesta raça en concret no és quelcom arbitrari. Els gossos llebrers i els podencs són especialment aptes per a la caça però la seva virtut és també la seva condemna. Després de cada temporada de caça, milers d’aquests animals són penjats, cremats o torturats fins a la mort. I en el millor dels casos, abandonats.
A tall d’exemple us explicaré la conversa que vaig tenir amb els propietaris d’un preciós galgo negre d’ulls inquiets: “Està molt prim, no? Que l’acabeu d’adoptar?”, a la qual cosa em van respondre: “Doncs s’ha engreixat vuit quilos. Resulta que l’antic amo l’estava matant de gana i en veure que no es moria el va portar a la gossera”. I malgrat tot, allà estava, feliç de passejar amb els seus amos i acompanyat d’altres gossos amb les seves pròpies històries de terror. Adoptar o acollir un gos abandonat és una experiència única però per a mi, la millor lliçó de vida prové de la seva capacitat il·limitada per mirar endavant. I el dia en què el gos descansa amb la certesa que aquella serà la seva llar per sempre més, aquest moment, és pura màgia. I és llavors quan penses: ha valgut la pena, i tant.
I el galgo no és pas diferent. En general són tranquils, dòcils i no requereixen d’una activitat física intensiva, tot depèn de la seva energia. Fins i tot, n’hi ha que després de tants anys d’esforços, són més aviat mandrosos i amb els passeigs diaris en tenen prou. Ara només falta que la gent se n'adoni i donem una oportunitat als que l’esperen en associacions com Galgos 112 i Sos Galgos.
Segueix @MarMampel a twitter
Per sort, persones com les que organitzaven aquesta trobada estan més que convençudes dels beneficis d’adoptar. I no només això, l’experiència és tant gratificant que així van voler transmetre-ho a tots els santcugatencs amb una passejada pel centre. Qui millor que els adoptants i famílies d’acollida per donar a conèixer aquesta raça tan especial però tan maltractada alhora?
Perquè no ens equivoquem, la solidaritat que hi ha al voltant d’aquesta raça en concret no és quelcom arbitrari. Els gossos llebrers i els podencs són especialment aptes per a la caça però la seva virtut és també la seva condemna. Després de cada temporada de caça, milers d’aquests animals són penjats, cremats o torturats fins a la mort. I en el millor dels casos, abandonats.
A tall d’exemple us explicaré la conversa que vaig tenir amb els propietaris d’un preciós galgo negre d’ulls inquiets: “Està molt prim, no? Que l’acabeu d’adoptar?”, a la qual cosa em van respondre: “Doncs s’ha engreixat vuit quilos. Resulta que l’antic amo l’estava matant de gana i en veure que no es moria el va portar a la gossera”. I malgrat tot, allà estava, feliç de passejar amb els seus amos i acompanyat d’altres gossos amb les seves pròpies històries de terror. Adoptar o acollir un gos abandonat és una experiència única però per a mi, la millor lliçó de vida prové de la seva capacitat il·limitada per mirar endavant. I el dia en què el gos descansa amb la certesa que aquella serà la seva llar per sempre més, aquest moment, és pura màgia. I és llavors quan penses: ha valgut la pena, i tant.
I el galgo no és pas diferent. En general són tranquils, dòcils i no requereixen d’una activitat física intensiva, tot depèn de la seva energia. Fins i tot, n’hi ha que després de tants anys d’esforços, són més aviat mandrosos i amb els passeigs diaris en tenen prou. Ara només falta que la gent se n'adoni i donem una oportunitat als que l’esperen en associacions com Galgos 112 i Sos Galgos.
Segueix @MarMampel a twitter