Pressupostos participatius

En les pàgines del TOT Sant Cugat, el 5 de gener, l’alcaldessa ens deia que estem fent una ciutat que “escolta, que pregunta i que respon (...). Una nova governança que aposta per les estratègies col·laboratives amb la ciutat”. I posava com a exemple els pressupostos participatius.

Una setmana abans, el seu predecessor, i en aquestes mateixes pàgines, feia una reflexió sobre les limitacions, o potser caldria dir-ne contradiccions, de la democràcia directa i posava com a exemple l’experiència de fa una quinzena d’anys amb la vianantització del centre (feia especial referència a l’oposició dels comerciants).

Això em serveix com a introducció a un seguit de reflexions sobre l’experiència dels pressupostos participatius que hem viscut en els darrers mesos. Si ens hem de basar exclusivament en les dades, és evident que ha estat tot un èxit. Uns cinc mil participants, és a dir, un 8,7% dels qui ho podien fer, amb un 90% de participacions telemàtiques, i un total d’unes 900 propostes. Tot això segons les dades que m’han arribat. Tot un èxit, doncs.

Ara bé, ho hem de deixar aquí o cal reflexionar-hi un xic? Primera pregunta de sortida: per arribar a la conclusió que cal eixamplar la xarxa de carrils bici o fer un hotel d’entitat (compromís, sigui dit de passada, que figura a pràcticament tots els programes electorals des de fa anys), cal fer un procés com aquest? Tres coses més. D’acord que és un exemple de democràcia directa. Però, aleshores, on comença i acaba la responsabilitat programàtica de l’equip de govern? Acceptat que és un exemple de democràcia participativa, però ho és més que un procés electoral, on els ciutadans estableixen el pacte programàtic amb els partits? Acceptat també que és una aposta per la democràcia deliberativa. Però, realment, ho ha estat, un procés en què la participació i la votació eren individuals?

La meva, naturalment, no és una impugnació a la totalitat, ni un rebuig a la participació ciutadana, ans al contrari. Però, no paga la pena plantejar-se-la d’una altra manera? No seria més adient, atès que els recursos públics són limitats per definició, que, a partir d’una visió global de les necessitats del municipi, es plantegi la votació d’un seguit de propostes (responsabilitat programàtica dels governants) perquè la ciutadania marqui prioritats o esculli? Un procés, d’altra banda, que posi la participació de la societat civil organitzada per davant de la de caràcter individual (i atomitzada).