Prometedora venjança

Amb Tarde para la ira, l'actor Raúl Arévalo fa realitat un somni que, segons ell mateix ha expressat, sempre anhelà: dirigir cinema; un desig que sentí fins i tot abans de descobrir el món de la interpretació. Ara, amb la seva òpera prima com a director, revela un prometedor talent narratiu però també una execució irregular. Caldrà veure, en cas que torni a situar-se darrere les càmeres, si aconsegueix afinar certes peces per optimitzar una visió artística de conjunt cohesionada.

L'inici de Tarde para la ira atrapa. I ho fa prenent com a centre gravitatori la mirada tímida d'un home aparentment introvertit. En ella s'amaguen els motius més foscos de la trama i la inquietud que genera anar recordant que les aparences enganyen, sobretot en entorns tenyits per rastres delictius. Ell sembla corprès per la dona que li serveix els cafès al bar que freqüenta ella, però, té el pensament en un altre home: la seva parella, que està a punt de sortir de la presó.

La intriga es teixeix amb pols ferm durant la meitat de la pel·lícula: una mirada aparentment tímida pot ser, en realitat, una mirada buida; la mirada de qui ho ha perdut tot i que tan sols vol venjança. Una càmera molt atenta al ritme de les respiracions dels personatges i a les seves expressions més mínimes s'ajuda d'un guió àgil que creix en emoció fins que el conflicte queda plantejat i la nostra curiositat es troba en el seu moment més ansiós. Però aleshores, quan la necessitat de seguir ascendint fins al clímax és més urgent, arribem a un terreny pla i sense sorpreses.

Els personatges deixen d'evolucionar i, fins i tot, perden la seva coherència, començant a manifestar variacions de conducta que no queden explicades. I la mirada d'Antonio de la Torre (aquell home aparentment tímid), tan impactant en el primer tram, també deixa de revelar i descobrir la història. L'acció pren el paper protagonista, abandonant aquell teixit psicològic tan atractiu i la pel·lícula, definitivament, defalleix.