Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
D’aquests dies m’han agradat els escrits de Ramon Folch i Marçal Sentis (el Periódico 23 i 24/9/2011) en els quals relacionen la crisi amb la total desconeixença de les normes de l’ecologia i amb els valors oblidats.
En l'àmbit del nostre esport local, hem entrat en crisi, no tenim prou (?) més instal·lacions per atendre als potencials usuaris. Les subvencions municipals, comarcals... baixen, l’esponsorització esta sota mínims, les federacions viuen a part de tot això i segueixen reclamant pels seus serveis, que són els nostres cada cop més, els usuaris reclamen com si els clubs fossin uns mers subministradors de serveis esportius, aliens a ells...
Davant les crisis, els estressos, els organismes, les comunitats naturals desenvolupen mecanismes d’escapament, d’evitació, i de tolerància enfront dels mateixos per tal, no tan sols de sobreviure, sinó també per mantenir la seva funcionalitat.
Potser ens cal ésser mimètics, per mantenir l’idea bàsica de l’esport de qualitat, formatiu, educatiu i per a tots.
Així, podem generar mecanismes d’escapament, és a dir, no fent coses que generen crisi, com pot ésser potenciar des d'ara, l’amateurisme més radical; podem generar mecanismes d’evitació, és a dir, estratègies que ens permetin viure en condicions adverses, com podria ésser, mantenir l’identitat dels clubs, però propiciant una estructura operativa comuna per la gestió del seu funcionament, del seu metabolisme. Per últim, es podrien propiciar mecanismes de tolerància, a l’estrès, incrementant la plasticitat en el funcionament, ja que estem rígidament lligats a espais, temps, educadors no compartits.....
Estem en una situació complexa. Tenim la sort de viure en una ciutat on creix la demanda de serveis esportius, per a nens, joves i vells, d’ambdós generes, i al mateix temps, disminueixen els recursos per atendre’ls. Potser és el moment de valorar com fa front la natura a les crisis i, sinó som capaços de generar opcions noves, com a mínim, copiem les velles, que sí funcionen.
En l'àmbit del nostre esport local, hem entrat en crisi, no tenim prou (?) més instal·lacions per atendre als potencials usuaris. Les subvencions municipals, comarcals... baixen, l’esponsorització esta sota mínims, les federacions viuen a part de tot això i segueixen reclamant pels seus serveis, que són els nostres cada cop més, els usuaris reclamen com si els clubs fossin uns mers subministradors de serveis esportius, aliens a ells...
Davant les crisis, els estressos, els organismes, les comunitats naturals desenvolupen mecanismes d’escapament, d’evitació, i de tolerància enfront dels mateixos per tal, no tan sols de sobreviure, sinó també per mantenir la seva funcionalitat.
Potser ens cal ésser mimètics, per mantenir l’idea bàsica de l’esport de qualitat, formatiu, educatiu i per a tots.
Així, podem generar mecanismes d’escapament, és a dir, no fent coses que generen crisi, com pot ésser potenciar des d'ara, l’amateurisme més radical; podem generar mecanismes d’evitació, és a dir, estratègies que ens permetin viure en condicions adverses, com podria ésser, mantenir l’identitat dels clubs, però propiciant una estructura operativa comuna per la gestió del seu funcionament, del seu metabolisme. Per últim, es podrien propiciar mecanismes de tolerància, a l’estrès, incrementant la plasticitat en el funcionament, ja que estem rígidament lligats a espais, temps, educadors no compartits.....
Estem en una situació complexa. Tenim la sort de viure en una ciutat on creix la demanda de serveis esportius, per a nens, joves i vells, d’ambdós generes, i al mateix temps, disminueixen els recursos per atendre’ls. Potser és el moment de valorar com fa front la natura a les crisis i, sinó som capaços de generar opcions noves, com a mínim, copiem les velles, que sí funcionen.