Un minut de silenci, un

Ai, que bé! Ja hem tornat de les vacances, ja hi som tots a la lluita diària, és a dir, ja estem fent el que faci falta per poder pagar les factures a final de mes. Les vacances, la llibertat (¿?), la felicitat, la natura, la pau de l'esperit en la contemplació dels paisatges sense semàfors, ni cues, ni sirenes, ni accelerades de motos amb la pressa de sempre, ni polítics salvadors, ni normes mil per salvar-nos diàriament, etc.

Les dites vacances... vacances? No sé si les he fet, o si eren un descans entre dos partits, o una il·lusió induïda pel sistema (sistema = concepte que esmentem quan pensem que quelcom o algú ens fot i no sabem qui, ni com, ni perquè).

A propòsit d'això, a tots aquests pensaments profunds se me n'afegeix un relacionat amb una notícia d'aquest període i que em va estar passant pel cap durant les dites "vacances" entre pedalada i pedalada (cicloturisme d'alforges).

M'explico:

La notícia estava relacionada amb una catàstrofe. Una trista catàstrofe que suposo ens va entristir a tots i que va ser el terratrèmol d'Itàlia de finals d'agost amb uns 300 morts, molts més ferits, i més d'un miler i mig d'afectats.
Com a conseqüència d'aquesta tragèdia nosaltres, els ciutadans i les nostres administracions, vàrem fer arreu el minut de silenci en memòria de les víctimes.

Fins aquí res que dir, només faltaria, doncs és el mínim que podem fer per manifestar la nostra tristesa, angoixa, etc., per les persones que estaven patint amb tota la seva cruesa les conseqüències d'aquest desastre natural.
Però vet aquí que, entre pedalada i pedalada, com deia, alguna cosa no m'encaixava en tots aquests fets.

Un minut de silenci i recolliment en record i suport dels nostres conciutadans d'Itàlia, bé. Però alguna cosa em voltava pel cap que no sabia que podia ser... Penso, penso, i entre frenada i frenada (les baixades dels Ancares són l'òstia), se m'il·lumina l'única neurona del meu cervell: Si fem un minut de silenci per les víctimes del terratrèmol, unes 300, com és possible que no fem un minut, o dos o tres, o el que sigui, pels milers de víctimes que moren cada mes en el nostre estimat Mediterrani intentant arribar al "Dorado" o, almenys, fugir de l'infern de les seves vides en països sense futur?

Podríem recórrer a les matemàtiques per veure de resoldre el problema: Si 300 morts ens ocupen un minut de recolliment, quants minuts hem de recollir-nos amb 500 morts al mes, o mil, o encara uns quants més? Perdoneu, jo dic de recórrer a les mates, perquè si recorrem a la moral o a la dignitat humana, aleshores l'hem cagat del tot, i no és el cas.

Potser la resposta al problema és fàcil si acceptem la nostra realitat, la que tenim sense cortines ni cops al pit ni res que ens pugui confondre. La resposta és que som una colla de falsaris sense més consciència que la justa per enganyar-nos constantment a nosaltres mateixos volent fer-nos creure que som d'un nivell que no som.
Els morts de la Mediterrània són Sirians, Subsaharians, etc., individus del dit tercer món en definitiva. Què collons ens importen, oi?

Bé, aquí acaben els meus pensaments, ja que, si m'entretinc una mica més del compte i em distrec, em puc fotre la llet de la meva vida. Com us deia, els Ancares en els seus descensos són uns gasta pastilles de frens i, si et passes, pots acabar provocant un minutet de silenci sense merèixer-ho.

En tot cas una farra amb cava a dojo, que fa país...