Va de dignitat

No és cap secret que estem vivint dies convulsos on tothom opina, tots tenim raó, els d'un cantó i els de l'altre també o creuen. És veritat que els temes que dominen l'opinió pública o, com es diu ara, l'opinió publicada, són els d'un país que no deixen ser. També és cert que per a molts els fets ara ens donen la raó del que ja fa temps sospitàvem.

La democràcia a aquest país que ens ha tocat viure, Espanya, és quelcom difícil d'entendre i tant o més relliscós com una cucanya en un dia de pluja. Uns volen, de fet ho estan fent, reprimir les llibertats en nom d'aquesta democràcia "made in Spain" que uns quants encara no hem arribat a entendre. Sembla clar que el franquisme, versió hispànica del feixisme, sura per arreu de la mateixa manera que una ferida mal curada acaba supurant pus.

També és interessant com els "progres" que últimament han aparegut en escena amb la noble intenció de canviar la vella política per una de nova, sembla que s'han estancat a les seves noves cadires de càrrecs electes i que posar en perill tan confortable mobiliari se'ls fa feixuc.

Davant de tot aquest teatret on els únics que sí que volen el que diuen són els sacrificats manifestants "sis anyers" que amb la il·lusió als ulls i l'esperança de construir una realitat millor per a tots, creuen que podran doblegar a la bèstia. Però jo us he de dir que al capdavall de tot plegat tot està esdevenint en una qüestió de dignitat personal i de país.

I la dignitat és germana de la consciència, fa mal al qui no la respecta i destorba als canalles que no volen viure amb ella en una societat de futur on la raó, la justícia, l'enteniment i etc. haurien de ser el tot de la nostra vida.