Vocació de tintorers

Mentre la Yolanda Manich parla, sona de fons la planxa de vapor esbufegant a cada cop de canell de la Margarita, que fa més de 40 anys que treballa a les tintoreries dels Manich.

"Ella ja és de la família. Va entrar d'aprenent amb 14 anys."

Va començar la saga l'àvia de la Yolanda, la Maria Ballarín, quan va arribar des de Sarinyena, Osca, als anys 20 del segle passat. Una dona avançada, que portava el negoci tota sola.

"Ho rentaven tot a mà en uns calders d'aram. La major part amb aigua, i el que havia de ser en sec amb benzina. Emmidonaven, encanonaven. Estenien la roba al sol, cotons gruixuts, que quedaven èrtics i pesaven. Com les planxes de carbó. Mira, encara en guardo una. Sospesa-la!"

La filla de la Maria, l'Asunción, va seguir fent de tintorera al carrer Sant Antoni. Es va casar amb Santiago Manich. Van obrir botiga a Santiago Rosiñol, més tard una altra a Lluís Companys i una altra a Rambla Ribatallada. Van tenir tres filles. Quan la mare va morir, el pare va donar una botiga a cada una. La Yolanda, amb el seu marit Antonio Barceló, porta la de Rambla Ribatallada des de fa 35 anys. Passen junts 24 h al dia i s'avenen d'allò més. "Quan un estira l'altre arronsa, paciència. Aquest és el secret de l'amor."

-Quina és la part més laboriosa?

"Les corbates. S'han d'obrir -i me n'ensenya una d'esbudellada. Cal saber desmuntar-la, muntar-la i cosir-la. Moltes hores de feina."

-I els teus fills, Yolanda, seguiran?

"Els joves ho veuen molt esclau. T'ha d'agradar, quatre hores al matí i quatre a la tarda planxant. És dur. Treure tota mena de taques. Tot i així, els meus fills saben portar la botiga. Qui sap?"