Com és que algunes botigues tenen ànima?

“El meu avi Jaume Puig tenia una fàbrica de teixits aquí al carrer de la Lluna. Quan es va posar malalt, com que el meu pare era massa petit per dur-la,  va decidir tancar-la i obrir la Fabriqueta. Els meus avis paterns eren originaris de Tiana, però la meva mare era filla d’aquí. De cal Zo. Era la filla de la Roseta Zo. Abans hi havia mots. Aquí a la plaça de Barcelona hi havia cal Zis, cal Zet, i cal Zo. Ha ha ha ha ha! La Roseta Zo era modista i tothom la coneixia. Això era a pagès. Els anys de la guerra feien intercanvi, no hi havia diners. Un pagava amb pa, l’altre amb vi, o fins i tot carbó.

La botiga era un Siglo petit. Hi venien sabates, merceria, roba gruixuda per fer “gribaldines” per als pagesos –ara en diuen parques–, amb les butxaques aquí al costat. La gent sabia cosir o bé ho donava a fer. Primer va dur la botiga l’àvia, i quan el meu pare va saber el maneig de la dependència, la portaven entre la mare i el fill.

El noi es va fer gran, es va casar amb la filla de la Roseta Zo, jo vaig néixer, la meva mare va morir jove, el meu pare es va tornar a casar, i jo, la botiga, no la vaig portar fins ben bé els 40 anys.  Amb els dos fills petits, el noi i la noia. Quan la noia va tenir 14 anys, ja es va posar a ajudar-me".

Entra una jove a comprar una bata per a la seva filla. L’atén la Marina, la néta de la Rosa.

"I fins ara, que la porta la meva filla Maria Teresa, i la néta ja l’ajuda, i esperem que continuï, perquè ja seríem cinc generacions de la mateixa família. Als 70 vam començar a dur també el celler al costat de la botiga.  Antigament, havia estat l’estable de la casa. Després va ser un celler, Cal Canari, que va acabar menant el meu home i li vam dir Santamaria.

Van ser anys de molta lluita. Si havia d’anar a Barcelona, a buscar gènere, tancava la botiga. Acompanyava els fills a travessar el carrer, perquè anessin sols fins al col·legi, el Maragall. Després corrent per la carretera de Rubí per agafar el tren, comprava el gènere i tornava carregada, i si no arribava a l’hora justa, a quarts de 6, els nois demanaven a alguna mare que els fes travessar el carrer i m’esperaven a la porta. Sempre he hagut de córrer. Però per a mi el treball ha estat vida".

Entra una parella de mitjana edat: “Mitjons per a ell. Els vol primets, encara que anem de cara a l’hivern.”

-”Nena, ensenya’ls-hi els de fil”.