Marc Casas: "Si alguna cosa trobaré a faltar és competir. És el que més m'agrada"

El que ha estat capità del sènior A les dues últimes temporades repassa en aquesta entrevista el que ha estat la seva trajectòria al club dels seus amors. Aquest santcugatenc, que en les últimes temporades ha lluït el dorsal 7, treballa en el departament de comptabilitat de Moventia.

Té 30 anys i físicament es conserva molt bé. Hagués pogut continuar. Per què ho deixa?
Segur que hagués pogut continuar jugant, però m'han fet decidir diferents condicionants. En els últims anys em costava molt anar a entrenar. Els entrenaments comencen a les nou o a les deu de la nit, i l'endemà s'ha d'anar a treballar. I ho havia de combinar amb la meva parella, amb els amics... Si alguna cosa trobaré a faltar, és competir. El que més m'agrada és competir.

Deu temporades al Futbol Sala Sant Cugat. Quin balanç en fa?
Molt bo! Excepte una temporada, he jugat sempre en el mateix club, un club en què hi estic molt a gust i estimo. És la meva segona família. A més, he tingut la sort de jugar amb companys que són amics. El més bonic d'estar deu anys en una entitat és que et sents arrelat a un club i a una gent.

D'aquestes deu temporades, amb què es queda?
Esportivament, amb els títols i els ascensos de categories. M'ho he passat molt bé jugant. L'etapa que guardo amb més record i intensitat és la que el cos tècnic estava integrat per Jaime Martínez, Chus Manchado i Juan López. Molts veníem del juvenil A i érem amics. Ens unia l'exigència de ser competitius a la pista amb ser molt bons amics. I això és únic. Aquells anys van ser espectaculars. Ens ho vam passar molt bé. He tingut la sort de compartir vestidor durant gairebé tota la vida amb amics com el Pol Calvó, el Pau Savé i el Richi, i després més tard amb l'Adri. Són vivències que et queden per tota la vida. El Jaime és l'entrenador que més m'ha marcat. Em va fer pujar al primer equip i em va donar confiança, em va exigir moltíssim i em va fer arribar a un nivell que pensava que no tenia.

Què ha significat per a vostè el FS Sant Cugat?
És una segona petita família. És la gent que l'envolta i aquesta gent no només es fa estimar sinó que també et demostra la seva estima. I els agafes afecte. I és per això que no ho vols deixar mai i no et planteges canviar de club.

Bona part del seu cercle d'amics els ha fet en el FS Sant Cugat?
Sí, sí. I estic segur que molts d'ells seran amics per tota la vida.

Com a jugador se sent una part important de la història del club?
No sé si de la història, però sí que sempre m'he sentit important en tots els equips que he estat. Amb el Jaime Martínez com a entrenador sempre m'he sentit molt important, que jugava molts minuts i que jugava els minuts més importants del partit. Aquesta mateixa sensació també la vaig tenir amb Albert Tejero i José Manuel Montes. Jo destacaria les temporades amb el Jaime Martínez, que han estat espectaculars.

Si hagués de canviar alguna cosa de la seva carrera esportiva, què canviaria?
De vegades, la meva actitud amb els companys d'equip pel fet de ser massa competitiu. Inconscientment, sempre se m'escapen cares i gestos a la pista i jo no sóc ningú per fer això. Ho canviaria.

Què va sentir en l'últim partit de lliga, quan els àrbitres van xiular el final de l'enfrontament?
Abans i després del partit, una emoció molt gran. Pensava: això s'ha acabat. Realment, costa molt descriure-ho. En aquestes coses sóc molt sensible. Em va costar molt contenir les llàgrimes. I molt content de veure que la gent m'aprecia i que la família i els amics estiguessin al meu costat en un moment com aquest. A més, ens hi jugàvem la permanència, vam guanyar i vaig fer dos gols. Un bon final!

Com a vostè li agrada, marcant gols...
No l'enganyaré. El que m'agrada més del futbol sala és marcar gols.

Quina serà la seva vinculació amb el club a partir d'ara?
Cada quinze dies aniré al Pavelló 3 a donar suport al primer equip. Ara mateix no em crida l'atenció tornar a entrenar ni tampoc ser directiu. Potser més endavant.

Què li ha aportat el futbol sala?
El futbol sala i l'esport aporten disciplina i respecte als companys d'equip i al rival. Hi ha moltes coses que vius en el futbol sala, com el treball en equip, per exemple, que les pots traslladar perfectament en un equip de treball. De vegades, un problema es pot resoldre en situacions que has viscut en l'esport.

Com ha viscut vostè la rivalitat FS Sant Cugat-Olimpyc Floresta FS?
Ha estat una rivalitat molt bona. Jo tenia molta rivalitat amb l'Olimpyc. El meu rival era l'Olimpyc. Crec que la rivalitat, sempre ben entesa, és necessària. Els partits més espectaculars que he viscut han estat contra l'Olimpyc. Els pavellons estaven plens. A Sant Cugat tenim dos clubs espectaculars, que treballen la base de manera molt similar. Els jugadors de cada club ens sentim molt arrelats al nostre club perquè tots som de la base. Jo em porto molt bé amb els jugadors de l'Olimpyc. Molts d'ells són amics del meu germà -el Martí Casas és jugador del primer equip de l'Olimpyc Floresta FS-, els he vist créixer i me'ls estimo moltíssim.

Com ha viscut això que el seu germà jugui a l'Olimpyc?
És molt estrany. Sempre l'he fet empipar, el buscava... M'hauria agradat jugar en el mateix equip que el meu germà, que es va formar als equips de base del FS Sant Cugat. Però ell no va voler fitxar pel primer equip del FS Sant Cugat, i jo no hauria jugat mai a l'Olimpyc. La rivalitat ha sigut bonica. El Martí s'estima molt l'Olimpyc i s'hi sent molt arrelat. Sempre teníem tema de conversa.

Amb l'arribada de Jordi Palau com a president del FS Sant Cugat, el club ha augmentat en nombre d'equips i també en qualitat. Aquesta temporada s'han assolit quatre ascensos!
Ara hi ha molts més equips de la base, i fa goig! I hi ha molts jugadors que senten el club. Molts van a veure el primer equip. Però també li he de dir que en els últims anys el nivell del primer equip ha baixat. Per números, el primer equip hem fet la pitjor temporada de la història. La pròxima temporada pujaran al primer equip juvenils que són molt bons. Caldrà veure si estan preparats mentalment per jugar a Tercera Nacional. Això dependrà d'ells.

Vostè sempre ha defensat que el primer equip estigui format, majoritàriament, per jugadors de la casa.
A mi m'agrada. Perquè això fa que la relació al vestidor sigui molt millor. Les situacions adverses se superen millor, i les bones es gaudeixen molt més.

Què farà ara Marc Casas?
Jugar moltíssim a pàdel. Una de les meves il·lusions és federar-me la pròxima temporada. Jo necessito seguir competint. Crec que haurà de seguir escrivint sobre Marc Casas, però ara com a jugador de pàdel... Però encara he de millorar molt.