Camaleons, boicots i dissidències
Els membres de Dissidència, els actuals i probablement alguns que ja no hi són però que volien el mateix, demanen un espai per poder desenvolupar la seva activitat i mostrar-la primer als conciutadans i després, si es pot, al públic en general. És un reclamació justa. L’Ajuntament fa molt de temps que hauria d’haver proporcionat, com així semblava, bucs d’assaig i enquibir en el Pla d’equipaments aquesta sala de concerts de format mig que donés possibilitats als innumerables grups de la ciutat que estan en aquest espai cada cop més difícil d’etiquetar (pels molts estils que desenvolupen) i que jo, genèricament, en dic, per entendre’ns, música amplificada. És exactament el mateix que passa amb els grups que fan teatre o dansa a la ciutat.
Altra cosa és fer valoracions com “l’Auditori és l’equivalent santcugatenc de l’aeroport de Castelló: un monument grandiloqüent a la mentalitat més rància”. Home, no fotem! A l’aeroport de Castelló no hi aterren ni s’hi aixequen avions i pel Teatre-Auditori la temporada passada hi van passar gairebé 100.000 persones, més de la meitat en funcions obertes al públic i les altres d’escoles, empreses, entitats i un llarg i variat etcètera. Un exemple clar és el cap de setmana passat, dies 6 i 7 d’octubre, amb el primer festival Petits Camaleons, una experiència nova a Catalunya (només iniciada pel Sònar parcialment) i que va portar 2.500 persones entre adults i nens fins als 12 anys. Una magnífica ocasió per viure, veure i escoltar música feta per grups catalans de diversos estils compartint espais, qualitat i diversió.
Què vol dir mentalitat rància, amics dissidents? Agre, passat, mesquí, vell.... Altra vegada us dic, no fotem!! Les vostres demandes són justes, el vostre afany lloable i positiu, però no rebaixeu la veritat a base d’anar en contra de coses que funcionen i bé. La meva raó no ha d’anar contra la de l’altra sistemàticament, negant la realitat. La meva raó ha de seguir lluitant per aconseguir allò que creu just sense desmerèixer altres coses que es fan, que omplen les necessitats d’altres perquè aquestes no s’ajusten o no coincideixen amb les meves.
Una ciutat com la nostra té molta gent que mai anirà a un concert que pugui fer un grup sindicat a Dissidència Sònica i això, aquesta realitat, no ha de determinar que no existeixi Dissidència Sònica i que no sigui evident que calen espais per assajar, per crear, per fer escola, per divulgar el que podeu i sabeu fer perquè és necessari i perquè hi ha una altra gent que sí que hi anirà.
Això és el que penso. Digueu-me ingenu.
Més informació