Jo vull ser una iaia flauta!
El tema de la seixantena em temo que no té remei i la veritat desitjo que vagi a més, any rere any. El tema de les minusvàlides i dependències afortunadament és reversible en el meu cas i ha estat per mi una mena d’assaig, de provatura amb marxa enrere, que m’ha permès valorar el coratge de tanta gent que es troba en aquestes situacions per malalties o accidents. Tot plegat m’ha fet fer una mena de parada en el camí del dia a dia i m’ha permès reflexionar sobre aquests dos fets: la vellesa i la dependència i, en definitiva, sobre la vulnerabilitat de l’ésser humà. Però el més curiós del cas és que aquest doble fet no m’ha deprimit, potser per la propera arribada de la primavera o per allò de “a la vejez viruelas” m’he sentit amb una mena de xarrampió adolescent i he pensat: “Dolors jo no et veig jugant a la petanca, o fent punt de creu (el tema del creuer queda descartat per la crisi!). I com que donades les circumstàncies, de segur que els teus fills s’ho pensaran dues vegades abans de fer-te àvia “biològica”, potser que te’n vagis per les escoles a explicar contes als nens de primària, com ho han fet un grup d’àvies pels centres educatius de Barcelona, o encara millor, potser que t’apuntis, altaveu en mà, a un comando per reivindicar els drets universals de la sanitat, del transport públic, de l’educació per tothom, de la cultura”. Perquè si d’alguna cosa m’ha servit aquesta mena de parèntesi és per a saber que ja sé que vull ser quan sigui gran.
Jo vull ser una iaia flauta!
Més informació