Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
A les set del matí sovint em trobo un veí que treu el gos a passejar abans d’anar a treballar i que em diu un “bon dia” amb un somriure i una alegria que val per tots els contratemps de la jornada.
A prop de casa, al carrer Vallès, la Sra. Maria ha decidit convertir l’espai de terra d’un metre quadrat que correspon a l’arbre de la seva façana en un frondós jardí. Cada dia el rega i és l’enveja dels altres veïns que davant de casa només hi tenim un metre quadrat de terra seca, excepte quan plou o s’hi pixen els gossos.
Més enllà, a l’espai que comunica la Rambla del Celler amb el passatge Ferran Romeu hi ha un petit camí de terra. Unes pilones n’impedeixen el pas als cotxes. Però de nit aquests obstacles són invisibles, i sovint els vehicles hi ensopeguen. Algú ha posat unes cintes reflectants domèstiques rodejant les pilones. I problema solucionat!
Al carrer Safareig durant setmanes algú amb ànima de poeta va deixar penjat durant setmanes a la reixa del camp de golf un bonic quadre, admirat per vianants i cotxes en una parada de semàfor.
A l’escorça d’un arbre d’un parc públic de Sant Cugat un veí anònim de tant en tant hi deixa un llibre, que un altre veí anònim substitueix per un altre llibre.
Tots aquests ciutadans existeixen i són santcugatencs. No tenen un arsenal d’armes a casa seva, ni fan pintades a l’ermita, ni causen sorolls...i per això no surten als diaris. Simplement són gent que han passat a l’acció, i que fan les coses pel seu compte, sense esperar que l’ajuntament els solucioni res.
Tots aquests conciutadans són comunistes i no ho saben, perquè vetllen per l’espai comú i per fer més agradable la convivència. Són artistes i no ha saben: l’artista del somriure matinal, la urbanista del jardí del carrer Vallès, l’enginyer de les pilones, el pintor del carrer Safareig, els lectors comunitaris del parc... I els seus gestos jo els trobo més revolucionaris que els de tots els indignats i les paraules buides dels polítics junts.
A prop de casa, al carrer Vallès, la Sra. Maria ha decidit convertir l’espai de terra d’un metre quadrat que correspon a l’arbre de la seva façana en un frondós jardí. Cada dia el rega i és l’enveja dels altres veïns que davant de casa només hi tenim un metre quadrat de terra seca, excepte quan plou o s’hi pixen els gossos.
Més enllà, a l’espai que comunica la Rambla del Celler amb el passatge Ferran Romeu hi ha un petit camí de terra. Unes pilones n’impedeixen el pas als cotxes. Però de nit aquests obstacles són invisibles, i sovint els vehicles hi ensopeguen. Algú ha posat unes cintes reflectants domèstiques rodejant les pilones. I problema solucionat!
Al carrer Safareig durant setmanes algú amb ànima de poeta va deixar penjat durant setmanes a la reixa del camp de golf un bonic quadre, admirat per vianants i cotxes en una parada de semàfor.
A l’escorça d’un arbre d’un parc públic de Sant Cugat un veí anònim de tant en tant hi deixa un llibre, que un altre veí anònim substitueix per un altre llibre.
Tots aquests ciutadans existeixen i són santcugatencs. No tenen un arsenal d’armes a casa seva, ni fan pintades a l’ermita, ni causen sorolls...i per això no surten als diaris. Simplement són gent que han passat a l’acció, i que fan les coses pel seu compte, sense esperar que l’ajuntament els solucioni res.
Tots aquests conciutadans són comunistes i no ho saben, perquè vetllen per l’espai comú i per fer més agradable la convivència. Són artistes i no ha saben: l’artista del somriure matinal, la urbanista del jardí del carrer Vallès, l’enginyer de les pilones, el pintor del carrer Safareig, els lectors comunitaris del parc... I els seus gestos jo els trobo més revolucionaris que els de tots els indignats i les paraules buides dels polítics junts.
