No m'agrada el futbol
He provat diverses tècniques per curar-me. Una és la tècnica mantra. Consisteix en tenir el televisor engegat tot el dia en un canal que facin futbol, que són tots, i anar veient les jugades i les repeticions de les jugades i els avantmatx; i els informatius dedicats al Barça; i els programes sociològics tipus Banda Ampla dedicats als Barça-Madrid o als Barça-Espanyol i anar repetint a base de cops de cap el partit com si fos l'Alcorà . En aquesta tècnica els de TV3-La Teva en són líders.
Una altra tècnica, és la d’immersió futbolística. Consisteix en no fer res més que viure pel futbol: deixar de passejar, de sortir amb els amics (si no és per veure el partit al bar), deixar de fer l’amor, o només fer-lo quan guanya el Barça i amb els llençols de la promoció blaugrana de l’Sport; fer el dinar amb la bateria del Barça del Mundo Deportivo i - si pot ser, fer brou amb pilota els dies de partit, només llegir premsa esportiva… Doncs res, dècades provant aquestes tècniques i no m’han servit ni tan sols per aprendre les regles del joc: continuo sense saber que és un corner, un fora de joc o un penal… més aviat, la cosa ha empitjorat. He passat del menfotisme i la conyeta de quan era petita a una mena d’indignació…
En vista de l’agreujament dels meus símptomes vaig decidir anar a un psicoanalista i plantejar-li el tema pensant que de segur es tractava d’un trauma d’infantesa. Em va fer passar, em va fer estirar al divan, i em va dir: “Vos, dirás…” -el meu psicoanalista és argentí- i li vaig explicar el cas. Li vaig parlar de com uns independentistes catalans jugaven a la selecció espanyola, del tema dels drets humans i de la Qatar Foundation, dels sous milionaris dels futbolistes en plena crisi, que no els donava, pobrets, ni per pagar-se les classes de català!, de la decepció amb els meus amics intel·lectuals de tota la vida… (no havíem quedat que això del futbol era pan et circus i que tot era un contuberni del Règim per tenir-nos amb la boca tancada!!??).
Passats els cinquanta minuts preceptius de consulta, i sense que el doctor obrís boca, li vaig demanar un diagnòstic. I em va dir amb cara circumspecta: “Vos sufrís un exceso de intelectualización. Haceme caso i adoptás una actitud más positiva...”, mentre s’embutxacava els setanta euros de la visita. I em va despedir amablement, tot fent-me la recomanació que el tornés a veure al cap d’un mes. Però, un dia abans de la nova cita, em va trucar la seva secretària per canviar el dia de visita, ja que l’endemà hi havia partit del Barça i em va parlar de l’admiració que sentia el doctor pel seu 'tocayo' Leo Messi... encara que ella preferia el Piqué -llàstima que ja tenia nòvia!...- i que la seva mare trobava el Pep molt guapo i molt assenyat... i que la seva tieta deia que l’Iniesta se’l veia molt bon noi…
L’endemà, tal com m’havia recomanat el doctor, vaig decidir prendre'm’m les coses d’una manera “más positiva, boluda...” i a l’hora del partit me’n vaig anar al cinema. Vaig entrar sense fixar-me massa en la pel·lícula que feien. Al cap i a la fi el que era important no era la pel·lícula, sinó la meva actitud davant les coses!. Vaig comprar les meves crispetes i un vas de Coca-Cola gegant i em vaig disposar, en un cinema completament buit, a veure “La gran final”.