Relacions particulars
Però l’Espinàs es planyia: “No ho entenc, no ho entenc —repetia—. Porto més de trenta anys escrivint una columna als diaris cada dia. He publicat més de deu mil articles. Tinc més de cinquanta novel·les, desenes de llibres de viatges i premis literaris de tota mena... ¿I ara vénen a entrevistar-me perquè quan era jove vaig col·laborar en un parell de discos?”. Ho comentava amb la mirada perduda, gairebé parlant per a si mateix, com si no sabés què fer. Estava desconcertat. Li vam assegurar que no veníem a veure’l pels Setze Jutges, sinó en ocasió del seu vuitanta aniversari i de la publicació de Relacions particulars, la seva darrera novetat. ¡Com li va canviar la cara! Amablement, ens va fer seure a la saleta i vam fer petar la xerrada durant gairebé una hora i mitja.
Relacions particulars (La Campana, 2004) és un llibre de retrats fets a base de memòria i papers pertanyents a l’àmbit de la relació privada. Espinàs hi evoca sis grans escriptors que va conèixer al llarg de la vida. Autèntics personatges clau de la cultura catalana i castellana del segle XX: Salvador Espriu, J.V. Foix, Miguel Delibes, Josep Pla, Camilo José Cela i Josep M. de Sagarra. Amb el suport d’anècdotes emotives i pintoresques, Espinàs va més enllà del simple retrat memorialístic.
La reflexió és doble. Per una banda, sobre la incidència d’aquests autors en la societat del nostre temps; per una altra, sobre el reconeixement que aquesta societat conserva dels autors que l’han marcada. En aquesta línia, per exemple, Espinàs considera que les figures de J.V Foix i de Josep M. de Sagarra no han tingut el reconeixement que mereixien.
A través de la seva prosa fina i senzilla, Espinàs ens mostra impressions personals, i el lector comprèn que l’autor té preferències i criteri propi. Així, el llibre destil·la admiració per Delibes i per Foix, però quan arriba a Cela o Espriu, Espinàs salda el que semblen petits comptes pendents, ja que tots dos van publicar textos que van néixer amb la complicitat de l’escriptor, però sense atorgar-li el reconeixement esperat. Una de les gràcies del llibre, és clar, és descobrir petites anècdotes sobre aquests autors: així, veiem que Foix comptava els bombons que donava a les visites; que Pla es posava la dentadura postissa per saludar a les senyores; que Espriu controlava els seus cabells de la mateixa manera que controlava els seus versos; que Cela es definia a si mateix com una General Motors en petit...
En sortir del pis una hora i mitja més tard, comentem amb l’Eduard i el Màrius que, d’alguna manera, Josep M. Espinàs està al nivell d’aquests grans escriptors, tot i la seva reticència a reivindicar-se a si mateix. I és que, si ho pensem bé, ens adonem que l’Espinàs ha utilitzat els sis retrats per reivindicar la validesa del seu sistema de vida: ell defuig el contacte directe amb els fans com ho feia Pla; recorda la seva vessant de cantautor i agitador político-cultural a través d’una lletra que Espriu li va oferir; la seva vessant de caminador i d’escriptor de llibres de viatges a través de Cela; comparteix amb Sagarra el fet d’estar poc unit al món dels intel·lectuals; amb Delibes, els seus milers d’articles com a periodista...