Tot per la botiga
Les botigues gestionades per persones d’origen xinès es fan veure arreu i han anat augmentant en els carrers més comercials
Els llogaters estan contents ja que el mercat local no paga aquests preus, i la clientela es veu que també, ja que les botigues deuen funcionar. Com s’ho fan? Doncs treballant totes les hores del dia i de la nit, gastant molt poc, fent vida a la botiga i, sobretot, amb l’ajut constant entre uns i altres de la seva hermètica comunitat, fins i tot, en matèria de finançament o inversió inicial. Poques coses més se'n saben, a banda de les típiques llegendes que s’expliquen. Els xinesos no fan altra cosa que el que fèiem nosaltres, o millor, els nostres pares i avis fa quaranta o cinquanta anys.
Tot per la botiga, era el que es vivia a casa meva. Una botiga que va anar creixent, dels quatre productes de l’hort que la meva àvia venia, fins als queviures en general i els pollastres a l’ast dels diumenges. A casa, tots, grans i petits, ajudàvem en el projecte comú que centrava la vida familiar: la botiga. No es tancava mai i quan dic mai vull dir això, ni per Nadal ni per vacances, no sabíem què volien dir. El pare començava a les sis del matí a col·locar la fruita i a les 9 del vespre encara estaven recollint. Les caixes de gènere es guardaven per tota la casa i nosaltres ens havíem de menjar la fruita “tocada” que era la que no era prou bonica per vendre. Per això, quan veig la feina d’aquests nous botiguers penso que em recorden alguna cosa: ells substitueixen el que aquí ja ningú vol fer, allò del tot per la botiga.
Segueix @R_Grau a twitter