26 de gener del 1939

A quarts d’onze, des del terrat de casa es veia tota la carretera de Rubí i es veien cotxes, carros, gent a peu que baixaven per la carretera, etc. Deien que eren les tropes franquistes que ens venien a “alliberar”. No sé si van agafar la carretera de Cerdanyola o la de l’Arrabassada. Però uns quants van passar per davant de casa per agafar carretera amunt. Hi havia gent de tot tipus: soldats, moros, gent molt carregada, n’hi havia que fins i tot estiraven un xai, això volia dir que l’havien comprat en alguna masia. Recordo que em va cridar l’atenció un carro que va passar amb matrícula de Vilallonga del Camp, població propera a la Selva del Camp. Després vam saber pels nostres oncles que era del Mas del Cantó de Vilallonga del Camp, on vivien ells.

Vaig anar a la plaça de Barcelona per veure la gentada. N’hi havia que feia anys que no els havia vist amb unes barbes fins al pit amb uns cabells ben llargs i blancs de cara. Vaig pensar que aquesta gent havia lluitat a un front on no hi tocava el sol. Però la veritat és que aquests homes s’havien amagat a casa per no anar a la guerra. N’hi havia que s’amagaven dins d’una bóta, d’altres dins d’un cub, etc. En coneixia dos, però ja són morts. Eren joves solters que els havien cridat a les quintes i en lloc de marxar, es van amagar. Quan els preguntaven per ells a casa seva, la família d’aquests dissimulava dient que estaven bé, que rebien molt poques cartes, etc. També recordo que els moros que es van quedar de guàrdia a la vila i venien de tot, des de llaunes de sardines o de tonyina, tot tipus de comestibles que no es trobaven durant la guerra i no sabíem pas d’on ho treien. Només volien duros de plata o papers de Franco. Aquell 26 de gener del 1939 va significar el final de la Guerra Civil a Sant Cugat.

En general, la gent del poble estava molt contenta, però n’hi havia que no, com era el nostre cas. Una veïna li va dir a la mare: “-Maria, ja s’ha acabat la guerra!”- Ella va contestar: “-La guerra per mi encara no s’ha acabat.” Perquè no sabíem res del pare. Fins passades dues setmanes no vam saber que estava a un camp de concentració de Burgos que era el castell del Cid Campeador. Vam estar dies sense rebre cap carta. Quan vam rebre la primera, ens va demanar que li féssim un aval per poder-lo treure des d’allà. Això ens va costar molt perquè era d’esquerres, havia sigut consejal de cultura durant els anys de la República. Però vam començar a buscar ajuda entre els amics i familiars que eren de la Falange. Un d’ells ens va dir que ens el donaria amb la condició que quan fos aquí es fes de la Falange. Va ser molt dur per a ell, però quan va rebre la notícia va pensar: “-Què faig? A casa hi ha el meu pare que té més de 60 anys, tres fills petits, amb terrers per cultivar amb un animal de carro que ningú el porta...”. I, doncs, va haver de claudicar. Quan van passar tres mesos després de l’entrada dels franquistes, va arribar ell. Recordo com si fos ara, que vam anar tots tres a rebre’l a l’estació de Sant Cugat i la mare es va esperar a la porta de casa. Aquell va ser un acte molt emotiu per a nosaltres.