Basat en una història real

Després de veure com penjava el telèfon, i havent interpretat altre cop aquell posat tant determinat propi de les grans decisions, només li calia esperar les directrius. No pretenia desobeir, però a aquelles hores rebre ja instruccions era feixuc. I més, un divendres. Tant se val va pensar. Si han dit de canviar els vells contenidors de metall per uns nous de plàstic així es farà. Obeït i fet, a dos d’onze, i sota un sol lluent, la gana intuïa un bon esmorzar. Deixava davant seu, els contenidors. Nous i de plàstic. Grisos com sempre.

Aparca. Quin sol més bo de mitja tarda, pensa. Contenidors nous? Es pregunta si també tindran palanca... Surt del cotxe pausadament. I més, divendres. Feina feta i un tarda per endavant. L’endemà festa també. I diumenge, que hem de dir dels diumenges! Mentre rumia, el pip-pip llunyà l’acomoda en els avantatges innumerables del tancament centralitzat. Els tercers en discòrdia d’aquesta història no se sap si eren parella, trio, quartet de cambra o un autèntic ramat, però el cert és que després de cinc dies d’escola (i més en una escola plena d’homes) tenien ganes de gresca. Abans d’escampar cap a casa toca fer alguna cosa de nen. Treuen un petard, metxa i encenedor. Amb la força i l’autoritat del qui fuma, ell aparta l’amic que intenta penosament encendre el petard amb la metxa, i, després de treure’s el cigar de la boca, pren foc a la piula. Corren. Pum! Ha petat fort.

Mitja hora després dos cotxes de policia custodien l’entrada al carrer. Dos camions de bombers encara apaguen les flames. Del contenidor nou de plàstic, ara vell i socarrimat, les flames han arribat a un cotxe. D’aquí, i amb la fúria d’un foc crescut, a un altre cotxe. Per sort, diu un bomber a l’altre, només hi havia dos cotxes aparcats...

Calcinats. I mal aparcats. La indicació de prohibit aparcar al carrer augura un final desastrós pels veïns afectats. Coses del destí.

Coses del destí?