Benvolgut Jesús Barnils

Et vaig conèixer quan escrivia l’article sobre els antics malnoms publicat al primer número de MónSantCugat. En sabies un munt, els sabies tots. Eres el petit de cal Capasitu, sempre una mica eclipsat rere la personalitat abassegadora del teu germà més gran i tota una saga d’oncles i cosins, notables prohoms santcugatencs. Però tenies un talent innat, sobretot per fer parlar tothom d’allò que més et convingués i per discernir-ne la veritat dels enganys interessats. Una tarda a la plaça d’Octavià, entre cervesa i cervesa, em vas deixar ben clar que mai t’havies d’escoltar la versió de la família. Pel que fa als renoms més compromesos, aquells que encara avui trepitgen ulls de poll, la veritat és gairebé sempre a cal veí.

Gràcies a la teva veu captivadora i la mirada insolent, sovint amagada rere els vidres verds de les Ray-Ban que et protegien d’una molèstia que et tenia fastiguejat, i perquè eres del poble de soca-rel, tothom et confiava secrets ben guardats. A cal Fideus tenien una màquina per fer-ne o era l’únic que menjaven? I l’Esquena cremat treballava molt o gens? El de cal Pixota la tenia tan grossa o només va perdre una juguesca? Totes les respostes, en un sentit i l’altre, les tenies i les explicaves amb tanta gràcia i solvència com, trenta anys enrere, ho havies fet a la ràdio.

Una setmana abans de lliurar l’article, un absurd i fatal accident et va tancar els ulls, els mateixos que les havien vist de tots els colors. Espero que l’hagis pogut llegir allà on siguis, va ser molt divertit treballar-lo amb tu. Una abraçada.