Un cambrer

Sé poques coses d’ell: que va arribar a Sant Cugat el 1972, amb 17 o 18 anys, junt amb una colla de paletes per construir el col·legi Pureza de María, a Can Sant Joan,  que provenia de Salamanca, que es va casar amb una catalana, que viu al barri de Sant Francesc, que mena un dels horts urbans del poble, que té un gos, ara ja molt vellet. Sovint me’ls he trobat passejant pel poble tots tres, gos, dona i ell, l’Emilio.

És de naturalesa tímida i discreta, però emana simpatia natural. El conec de fa una trentena d’anys, perquè ha estat cambrer del self service de RTVE des que jo vaig començar a treballar al centre de televisió, situat en un terreny que s’enfila suaument fins a tocar al pati de les monges del Pureza.

En aquella època, Can Sant Joan era una zona de boscos i terres algunes ja abandonades i, a l’hivern, els dies de boira espessa, només la presència de l’edifici de l’Institut Nacional de Rehabilitació, que avui dia ocupa el CAR, el de Catalana d’Occident i el del col·legi el Viaró indicaven als viatgers que baixaven a l’estació de Sant Joan que no havien anat a parar a un lloc perdut al mig del camp.

Fa una trentena d’anys, doncs, que l’hem vist repartir menjar i somriures en fila índia a la cua del menjador. A cadascun dels treballadors ens ha dit pel nostre nom, si el recordava. Si no, la qüestió era provocar una rialla del comensal, i així les dones podien ser “Carolina”, i els homes, “Willy”.  Sempre hi havia un moment de broma: “¿Y tú qué te comerías ahora, nena?”, era la forma de rebre’t. Si eren sardines, eren “sardinas del Llobregat”; si era mero era “tilapia del Besòs”; si era botifarra, era “butifarra de Gavà”; si era pollastre, era “pollo del Prat”. I amb un“tú sí que sabes elegir” et deia adéu i s’adreçava al company següent.

L’Emilio acaba de prejubilar-se. Vam voler fer-li una festa sorpresa. No s’ho esperava, i potser es va sentir una mica incòmode, reservat com és, enmig de tanta gent. Festes així n’hi ha poques. Hi érem tots els que vam poder, alts directius, directius, treballadors de totes les àrees, administratius, tècnics, periodistes. El sentiment d’agraïment era unànime, es veia en totes les cares, i en aquells moments no hi havia diferències entre nosaltres.

Tots a l’una per l’Emilio. Com si fos una estrella, molts maldaven per fer-se una foto amb el cambrer. I és que servir menjar, com ell ho ha fet, és molt més que servir aliment per a l’estómac. L’Emilio, sense saber-ho, ens ha ajudat a cadascun de nosaltres a ser una mica millors.