Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Sempre m'he mirat la política des d'una perspectiva econòmica, possiblement com un biaix lògic de la meva formació. Per altra banda, està clar que, amb la globalització, l'economia pren cada cop més importància en l'àmbit de les decisions polítiques i socials, perquè la proximitat deixa endarrera el fenòmen de l'aïllacionisme i de les accions de caire domèstic que es podien portar a terme en altres èpoques. En un marc com aquest cal repensar moltes qüestions per poder donar una bona resposta a les situacions a les que ens estem enfrontant.
En el plaç de tres anys, Europa ha passat de l'eufòria més absoluta, amb un euro exultant, al sentiment de dubte més punyent sobre la seva pròpia viabilitat de futur. Està clar que aquesta situació és altament preocupant, perquè a més a més que ens hi juguem molt, les estructures que conformen el model econòmic actual en molts casos no podrien tornar a la forma que estaven el dia abans de la entrada de l'euro, sense un gran trasbals difícil de quantificar.
Se'ns dubte s'han fet moltes coses malament en aquests anys. L'eufòria ens ha fet pensar que tot aniria sempre endavant i en ascens i això no és així. L'economia és cíclica i, quasi sempre, les bones situacions són l'inici de les noves penúries. Sembla que ja hauríem de saber-ho, però està clar que l'home és la bèstia que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.
Per part nostra, en aquesta Espanya que fa quatre dies treia pit, tampoc ens en escapem de tota aquesta irracionalitat. Per arreglar una situació preocupant, per cert, com la resta de les economies mediterrànies, en comptes d'ajudar al més fort i preparat perquè lideri la sortida del forat, s'obstinen en fer-li pagar, i a quin preu, la falta de capacitat de generar recursos dels altres. En una paraula, en comptes de fomentar la dinamització, estem perpetuant la falta de compromís dels febles en la reconstrucció. Així no és estrany que Catalunya es torni independentista. Perquè quan les coses esdevenen crítiques, com és més fàcil nedar, sol i ben equipat o amb un feixuc pes a la esquena que et dificulta el moviment.
Segueix @lluisgodayolgen a twitter
En el plaç de tres anys, Europa ha passat de l'eufòria més absoluta, amb un euro exultant, al sentiment de dubte més punyent sobre la seva pròpia viabilitat de futur. Està clar que aquesta situació és altament preocupant, perquè a més a més que ens hi juguem molt, les estructures que conformen el model econòmic actual en molts casos no podrien tornar a la forma que estaven el dia abans de la entrada de l'euro, sense un gran trasbals difícil de quantificar.
Se'ns dubte s'han fet moltes coses malament en aquests anys. L'eufòria ens ha fet pensar que tot aniria sempre endavant i en ascens i això no és així. L'economia és cíclica i, quasi sempre, les bones situacions són l'inici de les noves penúries. Sembla que ja hauríem de saber-ho, però està clar que l'home és la bèstia que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.
Per part nostra, en aquesta Espanya que fa quatre dies treia pit, tampoc ens en escapem de tota aquesta irracionalitat. Per arreglar una situació preocupant, per cert, com la resta de les economies mediterrànies, en comptes d'ajudar al més fort i preparat perquè lideri la sortida del forat, s'obstinen en fer-li pagar, i a quin preu, la falta de capacitat de generar recursos dels altres. En una paraula, en comptes de fomentar la dinamització, estem perpetuant la falta de compromís dels febles en la reconstrucció. Així no és estrany que Catalunya es torni independentista. Perquè quan les coses esdevenen crítiques, com és més fàcil nedar, sol i ben equipat o amb un feixuc pes a la esquena que et dificulta el moviment.
Segueix @lluisgodayolgen a twitter
