Desigualtats

Quan vaig arribar a Sant Cugat fa uns anys, algunes amistats de Barcelona em van fer el típic comentari sorneguer: ah, que marxes a viure la ciutat dels pijos? Tots sabem que el clixé és fort i que, de portes enfora, se sol projectar una imatge de la ciutat molt plana, uniformitzadora i sense arestes, que les dades i l’observació de la realitat acaben situant en el seu lloc just, sobretot els últims anys, per l’impacte de la crisi i les polítiques d’austeritat.

Les dades. Darrerament s’han publicat nombroses informacions que ens dibuixen un Sant Cugat allunyat d’aquesta imatge de «ciutat de rics». Som la cinquena ciutat de l'Estat amb més renda, sí, però també la sisena amb més desigualtats. I un 43% dels habitants de la ciutat té problemes per cobrir el lloguer o la hipoteca. Un 11% de la població es troba en situació de forta necessitat econòmica que li impedeix fer front a despeses bàsiques com l’habitatge, els subministraments (llum, gas) o comprar aliment.

Sant Cugat també és la ciutat amb més diferència salarial entre homes i dones del Vallès Occidental: els santcugatencs cobren un 32% més que les santcugatenques.

Si bé és cert que la ciutat destaca en indicadors com la salut o una educació de qualitat, suspenem amb claredat en desigualtat i en les polítiques per reduir-la. No tinc cap dubte que aquesta qüestió de la desigualtat va ser clau en el canvi polític que es va produir al maig després de tants mandats de govern municipal monocolor. A ningú li hauria d’agradar viure en una ciutat on creix la desigualtat i el repte per capgirar aquesta tendència és complex i segur que marcarà la política municipal d’aquest 2020.