El 'glomour' de l'actor

Anem a pams. Parlava, en aquell article, que som un grup didàctic, que ensenyem a qui no té experiència i vol actuar, que, si s’esforça, li donem una oportunitat perquè vagi agafant seguretat i que, a causa d’això, paguem un peatge.

Si dic que, de vegades, no assolim el nivell que volem és justament perquè som didàctics i assumim el risc i perquè a priori ens hem marcat un objectiu que ens esforcem en aconseguir. Intentem ser exigents amb el nostre treball i no ens fa por ser autocrítics. Exactament el que trobo a faltar en el món de l’espectacle: Autocrítica. Potser la faran de portes endins; però, quan parlen amb els periodistes, s’omplen la boca de projectes, d’èxits, d’ofertes que rebutgen, de com es posen a la pell del personatge, de...Trobo que fan més teatre que quan estan dalt de l’escenari. La realitat és que, tret dels quatre que en aquell moment estan a dalt –que no ho estan sempre- en els altres actors hi ha incertesa i por. Por a que no els tornin a cridar, a romandre condemnats a l’oblit. Potser és aquesta la causa de l’aversió de l’actor cap a l’autocrítica.

En una entrevista que li feien a la Melanie Griffith, parlant del seu company l’Antonio Banderas, deia “Quan passen quatre dies que ha acabat una pel·lícula i no l’han cridat per a una altra, es posa molt neguitós”. Imagineu els que no són l’Antonio.
És una lluita entre la por i el coratge. La por de no tornar a ser cridats i el coratge de l’autocrítica. Sobretot, si s’han de guanyar les garrofes amb la interpretació. Algun dia haurem de parlar de les diferències entre ser professional o amateur.