País petit

El problema més greu, però, ve de la societat mateixa, de nosaltres mateixos, i sobretot dels que entenem que el català és la llengua del país i, per tant, dels que volem viure en català amb normalitat. La llengua és molt més coneguda que utilitzada, només cal passejar pels carrers cèntrics de Sant Cugat, sobretot en caps de setmana, per veure en quin lloc queda el català: escoltar els grups de joves als espais d’oci, anar a la sortida de moltes escoles, als llocs de treball on sembla que el català ja no es porta, o bé –i aquí hi poso l’Administració– fixar-se en els nous establiments i empreses i veure com les retolacions estan canviant.

El comerç també s’homogeneïtza: els centres urbans son clònics i les campanyes –la imatge corporativa de les quals es decideix sovint lluny– amb l’excusa que cal arribar a tothom o de no tenir problemes ni amb els uns ni amb els altres, opten per un sol idioma i aquest, esclar, no és el català.

Tots plegats seguim mantenint un cert complex d’inferioritat de país petit on tot és petit i el seu idioma és un succedani. Ens cal una posició més decidida, menys tèbia. El darrer exemple aquest dimecres mateix: l’entitat financera on tinc el meu compte corrent, fins ara vallesana i ara absorbida, ha canviat el seu web per operar i s’ha apressat a abandonar el català, i com a client m’he sentit menyspreat.

Per què o per culpa de qui aquest país s’ha quedat gairebé sense entitats d’estalvis? Però això és per a un altre article.

Segueix @R_Grau a twitter