El solstici d'estiu i la Flama del Canigó

El foc és l'element que, en l'imaginari col·lectiu, associem al solstici d'estiu. El foc el vinculem directament a la llum. El dia en què el sol emergeix a l'horitzó més aviat i s'amaga més tard. Totes les cultures, de tots els temps, han incorporat el sol i el foc com a elements mítics.

El foc va permetre a l'home antic il·luminar l'espai que habitava i protegir-se de l'atac de les bèsties. Un pas decisiu es produí quan va descobrir la possibilitat de coure els aliments. L'alimentació dels humans va canviar radicalment.

Tant els territoris del Pirineu com els de la mediterrània excel·leixen en el reconeixement de la cultura del foc. A Catalunya associem el foc i la terra, i de forma ben especial, amb una de les nostres muntanyes mítiques; el Canigó. Aquesta muntanya que fins a la segona meitat del segle XVII formava part del territori de Catalunya, just en el vessant nord del Pirineu. La mutilació de Catalunya produïda pel Tractat dels Pirineus (1659) va entregar-la, junt amb els altres territoris de la Catalunya Nord, al rei de França (Lluís XIV). És la muntanya a qui Verdaguer dedica la seva gran obra: Canigó.

La Flama del Canigó és aquella iniciativa cultural que en recorda cada revetlla de Sant Joan els orígens del nostre país i la vigència dels nostres símbols i tradicions. Les flames i el foc els reconeixem en la cultura judeocristiana com a símbol de l'esperit i dels valors. Per nosaltres és un símbol de catalanitat que ni el vent ni el torb de la història han fet desaparèixer. Així ho diu l'últim vers del poema de Verdaguer (Canigó, 1885).

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.

Els valors que incorpora la nostra tradició són acceptats internacionalment. Per aquest motiu la UNESCO ha atorgat a les falles el seu reconeixement com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat.