Els FGC i jo

Per raons que ara no venen el cas, aquest agost he fet servir sovint els FGC per anar a Sabadell (per cert i ara que hi sóc, algú m’hauria d’explicar per què anar a Sabadell val la meitat que anar a Terrassa). Bé, tornem-hi. No ha estat una sorpresa, més aviat ha estat una constatació, veure durant els meus viatges que una bona part de la gent els fa enganxada a un aparell.

Molts ja pugen al tren parlant per l’aparell o amb l’aparell a la mà per utilitzar-lo així que seguin o se situïn a algun lloc del tren. A la qual cosa, cal afegir-hi que alguns ho combinen amb l’aparell de música: les orelles sempre connectades, no es perdessin alguna cosa. Naturalment, cadascú pot emprar l’aparell que li doni la gana i fer-ho quan vulgui. Però a mi, aquesta actitud d’estar permanentment enganxat a un aparell de comunicació o audició, em sembla que comporta una doble actitud o, si més no, ens hi porta de forma accelerada: l’autisme social i el viure en línia.

Sóc dels qui els hi agrada viatjar observant l’entorn i especulant sobre el que veig i, a la vegada i encara que hagi fet el viatge cent vegades, observar el paisatge, sempre hi ha quelcom que canvia. Anar pendent de l’smart phone (o com se’n digui, he de reconèixer que no sé exactament el nom que se li he de donar), per veure si has rebut un mail, per seguir el facebook, per twittejar o pel que sigui, em sembla una pèrdua de capacitat d’interaccionar amb el teu entorn immensa. A més, és una paradoxa, estàs en contacte amb gent o fets llunyans, però, a la vegada, passes de qui hi ha al teu costat. I aquest autisme va acompanyat del neguit d’estar al corrent del que passa de forma immediata o connectat amb qui sigui de forma permanent.

Aquesta necessitat de no perdre ni un minut em treu de polleguera. Em fa enyorar les èpoques en les quals, quan algú volia parlar amb tu, et trucava al telèfon fix i, si no hi erets, et deixava l’encàrrec. Avui no, avui ho hem de fer i ho em de saber tot al moment. No val perdre un minut. Anar estressat sembla que s’ha convertit en un actiu. Qui no ho va o ho fa veure, sembla que perd punts. Pot ser que jo també acabi així, de més verdes en maduren. Per si de cas, si algun dia em trobeu al tren i em veieu enganxat a un aparell de forma permanent, us dono permís perquè no em saludeu. Probablement no m’ho mereixeré.