Els mosquits ja no molesten

Però no ric en amistats i relacions, que ja ho sóc, sinó en calés. Jo, amb diners, m’ho hauria passat d’allò més bé i m’hauria comprat allò que en diuen –i aquest és el quid, amics lectors– una segona residència.

 

Mon pare, que era un mataroní de soca-rel, que s’emprenyava allò de no dir quan li deien capgròs, era un treballador modest que es va passar la vida fent calaix per comprar-se un apartament… a Vilassar! Afortunadament no ho va aconseguir i dic que afortunadament no pas perquè no m’agradi aquesta voluntariosa i animada vila maresmenca, sinó perquè per anar tan a propet abans faig cap a la Barceloneta, que si més no és la platja de la meva ciutat, i de la senyora Colau.

 

Però ben pensat, per què vull una segona residència? D’entrada no podria aprofitar-la, per treballar com treballo la gran majoria de dies festius, i després perquè a Sant Cugat es viu com si estiguessis al Montseny, amb la serralada muntanyenca ben a la vora. Jo tinc un petit jardí que aprofito com si fos la terrassa del Claris. Allà em veureu estiu i hivern, sopant, llegint o, simplement, prenent un vermut Miró i pensant en com seria la vida si el Madrid, posem per cas, no existís. A l’estiu, però, tinc uns enemics mortals que miren de fer-me la vida impossible tant com poden: els mosquits.

 

Senyores i senyors, jo he de dir que odio profundament aquestes bèsties xuclasangs de les quals desitjaria el total i absolut extermini. Ara bé, us heu adonat que enguany en tenim menys, o potser només m’ho sembla a mi? És cert que m’acabo de comprar un aparell mode carnisser que és espectacular. No hi ha res més emocionant que, enmig d’un agradable sopar en família, sentir el crash i veure l’ínclit invertebrat escalfat i socarrimat: això, amics, comporta una satisfacció immensa.

 

Sé que en arribar a aquest punt de l’article rebré la trucada del senyor Vallès, que és el director del DIARI de Sant Cugat, una feina que fa amb una eficàcia admirable. “Robirosa –em dirà– m’hauria agradat que haguessis parlat de les eleccions i no pas de mosquits: què ens importen els mosquits?”. Jo, llavors, prendré paciència i li diré al meu director que no s’amoïni, que també podrem parlar si volem de l’escassa incidència que al nostre poble ha tingut aquest partit anticatalanista que viu de lluitar incessantment en contra del nostre idioma i la nostra cultura que és Ciutadans. I és que convindran amb mi que si ajuntem aquesta gent amb un PP en franca davallada no deixa de ser destacable que, ateses les circumstàncies actuals, només hagin tret entre tots dos quatre regidors i un escàs vint per cent dels vots. Que els partits anomenats sobiranistes hagin més que triplicat els espanyolistes diu moltísssimes coses, la primera de les quals és que aquesta gent no podrà alçar gaire la veu, simplement perquè aquí no tenen el suport popular.

 

Tot això a mi m’ha comportat una notable alegria i la sensació que viure a Sant Cugat té alguna cosa d’especial. Aquí no ens passarà com a Lleida, on un alcalde enganxat a la poltrona ha estat capaç de pactar amb aquesta gent la renúncia de l’ús preferencial del nostre idioma, conditio sine qua non per mantenir viva la flama de la llengua catalana, amenaçada constantment d’extinció per part de les forces espanyolistes, cada cop més agressives.

 

I reprenc el fil sense que ningú no s’enfadi perquè una cosa no té res a veure amb l’altra. I és que aquest any a Sant Cugat els mosquits molesten poc, molt menys del que ells voldrien.//