La meva vida, d'Anton Txékhov

En primera persona, el protagonista relata la seva experiència a partir del moment en què renuncia els privilegis per viure una vida més justa. Menyspreat pel pare, abandona la classe noble i es barreja entre els obrers, on fa de pintor després d’assajar diferents oficis. Contràriament al que ell espera, aquest comportament no és ben vist ni entre la noblesa, ni per la classe obrera ni –encara més baix- pels mugics, que el prenen per un tanoca. Les normes socials el converteixen en un pària als ulls de tothom i la seva visió optimista del món es destenyeix fins a decebre’s.

Destaca el to del relat, mitigat com una sordina malgrat que l’acció és intensa i cada vegada més desesperada. La veu narrativa no transmet tristesa, exasperació o desesperació; no sent rancúnia ni penediment. El lector (que no sap si el protagonista li és simpàtic o li resulta patètic) és testimoni de la sordidesa de la Rússia del final del XIX, i descobreix que a tot arreu hi ha xais i llops, tant entre els opressors com entre els oprimits.

Sigui des del teatre o la narrativa (sovint breu), la literatura de Txékhov descriu escenaris socials en què ens reconeixem, i que per això mateix ens inquieten. La seva és una mirada profundament humana, capaç de sentir dolor i alhora de gaudir dels racons més insospitats de l'experiència. No busca culpables: ens explica que el món continuarà girant sense nosaltres, malgrat els nostres esforços. Una nota sobre la tasca excel·lent que l’editorial Minúscula està portant a terme. Primer pel que fa a la tria d’autors (aquest és el segon Txékhov que publiquen, després d’Una història avorrida), però també per la presentació del llibre objecte en si, manejable i digne alhora, molt lluny de la majoria de col·leccions de butxaca que es publiquen al país. També cal destacar la traducció d'Àngels Llòria, que aconsegueix dotar el text del to propi d’un gran clàssic.

No costa gaire imaginar que hi ha molt d'autobiogràfic en aquest relat: potser el títol és una pista? Des del desengany amorós amb la noia (idealista però frívola) a la figura paterna, incomprensiva amb les inquietuds artístiques i socials del fill. I, sobretot, per com la rebel·lia juvenil cedeix el lloc a la decepció adulta i, finalment, a la resignació vital. Si Txékhov pretenia canviar la realitat a través dels seus llibres, més d’una vegada es devia sentir com el protagonista de La meva vida. Una lectura recomanable per a tothom.