En marxa el nostre 'Panathinaiko'

Ja és ben bona veritat que la vida està farcida de petites accions i esdeveniments que li aporten contingut. Això ve al cas per l’acte d’inauguració o presa de possessió de la pista d’atletisme de la Guinardera, per part de tot el col·lectiu d’atletes i persones d’aquest ram. Una munió de gent ha anat passant aquests dies per aquesta nova instal·lació, i així poder copsar en primera persona la transformació d’un miratge en una dolça realitat. A hores d’ara, la il·lusió no ens permet ser massa racionals, en el sentit d’analitzar tot el llarg recorregut que ens ha dut fins a tenir un espai on ens sentim com a casa.

L’altre dia observant amb atenció un dels quadres de l’exposició d’Antonio López em fixava en els dibuixos preparatoris i l’obsessió quasi bé malaltissa per buscar els mecanismes i els instruments de representació, que l’han de permetre dir allò que vol transmetre, arribant a la conclusió que és més important el procés o el camí recorregut, que no pas el resultat. És a dir, ben lluny del que estem fent des de l’atletisme del Muntanyenc: gaudir de l’obra feta i analitzar que ens aportarà en un futur molt proper.

Malgrat que ara no toqui, totes les persones involucrades en aquest projecte no ens podem veure abocats al cofoisme que derivi cap a un estat acomodatici i molt més tenint en compte que la construcció d’un equipament com aquest ha generat un augment significatiu en la xifra d’atletes inscrits, la qual cosa vol dir que en la mateixa proporció també s’han creat nous llocs de treball per a tècnics especialitzats.

A partir d’ara, hem deixat de ser aquells nois i noies que feien nosa a tot arreu, o aquells xalats que van corrent i saltant pels carrers sense arribar enlloc; això ja s’ha acabat. La secció i l’atletisme a Sant Cugat esdevindrà una altra cosa; no hi haurà camp enrere. Tota la tasca de proselitisme per tal d’apropar l’atletisme a la nostra ciutat, entès com un esport fonamental i capdavanter en qualsevol país de cultura mitjanament desenvolupada, comença a donar els seus fruits. Simplement, perquè la societat ha pres consciència de que si és fan les coses mitjanament bé, tot és possible. Qualsevol projecte rigorós i ben pensat a llarg termini sempre té una resposta positiva.

Però no val a badar, la bioquímica de l’eufòria dura poc, en tot cas esperona i encoratja per assolir nous reptes, generar noves activitats, o bé, trobar el camí perquè l’atletisme de Sant Cugat assoleixi les quotes de popularitat i reconeixement social, que altres ciutats amb un índex de població com el nostre tenen.

Dit això, em quedo amb la imatge d’aquest dia: atletes bocabadats i neguitosos per sortir a l’escenari que els hi és propi. I ja que parlem de teatre, només em resta desitjar a tothom “molta merda”.